P. Agustí Miarnau Sermó de l'Assumpció de la Santíssima Verge Maria Parròquia
de la Concepció Estimat
Sr. Rector, Mn. Ramon Corts, que presideix aquesta Eucaristia. Com cada any, al dia 15 d'Agost, en ple estiu, ens congreguem a l'església per celebrar la festa de l'Assumpció de la Santíssima Verge Maria en cos i ànima al cel. Aquest any, aquesta solemnitat, s'escau en plena celebració del bicentenari del naixement de Sant Antoni Mª Claret, nat a Sallent el 24 de desembre de 1807. Per això, després de parlar sobre el sentit d'aquesta festa de l'Assumpció, voldria dir, al menys, unes paraules sobre el que significava la Verge Maria, per a aquest gran sant de casa nostra. Què celebrem? El papa Pius XII, l'any 1950, en proclamar solemnement aquest dogma de l'Assumpció de Maria al cel, amb la constitució apostòlica Munificentíssimus Deus, ens ho diu d'una forma breu, concisa i sense deixar-se cap element important; diu així: "L'augusta Mare de Déu, unida de manera misteriosa, des de tota l'eternitat, i per un decret de la predestinació, a Jesucrist, immaculada en la seva concepció, verge intacta en la seva maternitat, generosament associada al Redemptor diví, que atenyé un triomf definitiu sobre el pecat i sobre les seves conseqüències, obtingué finalment, com a corona suprema dels seus privilegis, ser preservada immune de la corrupció del sepulcre, i també, com el seu Fill, victoriós de la mort, ser pujada en cos i ànima a la glòria del cel, on fulgeix com a reina a la dreta del seu Fill, Rei immortal dels segles". Avui, doncs, celebrem que la Verge Maria, acabada la seva peregrinació en aquest món, fou elevada, assumpta, al cel en cos i ànima. Com fou això? Com ho sabem? L'Església ho sap, tot i que no es troba als Evangelis, perquè aquest fet ha passat per tradició des dels temps apostòlics fins als nostres dies, i no han mancat grans escriptors eclesiàstics que ens n'han parlat, com per exemple: Sant Germà de Constantinoble, Sant Joan Damascè i molts altres. Avui dia, però, gràcies a la divina providència, m'atreveixo a dir-ho, podem saber tot el que és essencial d'aquest fet de l'Assumpció, si llegim l'últim dels deu volums de l'obra de la mística italiana del segle passat, Maria Valtorta (la qual t'he iniciat el procés de beatificació), en què narra, al llarg dels deu volums, amb una exactitud sobrenatural, des de tots els punts de vista, tota la vida de Jesús i tot allò que hi està directament relacionat. Aquesta obra, que molts de vosaltres coneixereu, s'intitula, "El poema del Hombre-Dios" o en la darrera traducció al castellà: "El evangelio como me ha sido revelado". ¿Què hi llegim en aquesta obra en relació al tema que ens ocupa? Us ho resumeixo, evidentment: Maria viu amb Sant Joan Evangelista, en una caseta situada a Getsemaní, ben segur on actualment s'hi troba l'Església de l'Assumpció, a prop del lloc on va succeir l'ascensió de Jesús. Maria sap que ha arribat el moment de deixar aquest món físicament, per anar a trobar el seu Fill, el seu Déu, U i Tri i s'abilla amb mantell i vel de lli, com si fos una núvia que s'engalana per al seu espòs. Maria vessa de joia i d'amor, fins al punt que per consolar Sant Joan, que ja es tem el desenllaç, li diu que si Jesús va morir per un excés de sofriment, Ella mor, si es pot dir que va morir, per un excés d'amor. Sant Joan, tot i que sap que Maria va a gaudir de la felicitat eterna, no pot deixar de plorar pel desconsol que suposa privar-se de la companyia física de la Mare de Jesús, la Mare de Déu. Maria sent com si l'abandonessin les forces, i Ella mateixa es col·loca al damunt del llit, que es troba a l'habitació de dalt que dona al terrat de la casa, recull els braços sobre el pit i demana a Joan que resi els salms i totes les pàgines de l'Escriptura que es refereixen a Ella en aquests moments, i li diu que Ella l'acompanyarà en l'oració, fins al punt que pugui. Joan recita alguns salms, el parenostre, les paraules de l'àngel Gabriel, les d'Elisabet, el càntic de Tobit, el cap. 24 de l'Eclesiàstic, des del verset 11 al 46 i per últim entona el Magníficat, Arribant, però al verset novè d'aquest càntic, s'adona que Maria ja no respira, tot i conservar la postura i aspecte naturals; somrient, amb pau, com si no s'hagués adonat del cessament de la seva vida. Sant Joan, en prendre consciència del que ha passat, amb un crit de dolor, es llença a terra, tocant al llit; i invoca Maria una i altra vegada, després s'apropa a la cara de Maria i deixa caure llàgrimes amb abundància al damunt d'aquell rostre que ha quedat amb una expressió de goig sobrenatural. Aquestes llàgrimes de Sant Joan són l'únic lavatge que es va fer del cos de Maria, ja que Ella va disposar que no s'embalsamés el seu cos com era costum entre els jueus. Sant Joan, a continuació, va disposar convenientment l'habitació, va posar flors i rames d'olivera al voltat de Maria i una petita llàntia encesa als peus del llit, i es va quedar vetllant Maria, esperant el que podia passar, ja que ell estava persuadit que Maria no coneixeria la corrupció del sepulcre. Així fou, al tercer dia, quant Sant Joan ja no pogué tenir més els ulls oberts, van aparèixer els àngels, i es van emportar el cos de Maria al Cel. Joan es va despertar, va veure el sostre de la casa obert, sortí al terrat i des d'allí, per una gràcia que Déu li concedí, va veure com Maria pujava al Cel portada per àngels. Mentre pujava al cel, Maria es va il·luminar per la presència del sol que començava a sortir a l'horitzó, surt de l'èxtasi que li ha separat l'ànima del cos, torna a la vida i es posa dreta (perquè ara Ella també frueix dels dons propis dels cossos glorificats). Joan mira i mira... el miracle que Déu li concedeix la facultat, contra tota llei natural, de veure Maria com és ara mentre puja en rapte cap al cel, envoltada, ja no ajudada a pujar, pels àngels que entonen un cant de joia... I un últim suprem prodigi concedeix Déu-Amor a aquest perfecte amant seu, que és Sant Joan, el de veure la trobada de la Mare Stma. amb el seu Stm. Fill, el qual esplèndidament formós, amb una formosor indescriptible, baixa ràpidament del cel, arriba on es troba la seva Mare, l'abraça contra el seu cor i, junts, més refulgents que dos astres gegants, amb Ella, retorna al lloc d'on ha vingut. Quan va acabar aquesta visió, Sant Joan va abaixar el cap. En el seu cor es barreja el dolor per la pèrdua de Maria i la joia pel seu destí gloriós. Però ara ja, la joia supera el dolor. Diu, entre d'altres coses: "Gràcies, Deu meu! Gràcies! tenia el pressentiment que passaria el que acaba de passar. I jo volia estar vetllant per a no perdrem cap episodi de la seva assumpció, però després de tres dies sense dormir, la son em va vèncer. Vós ho heu volgut així perquè no pertorbés aquest moment i perquè no suposés per a mi un sofriment massa dolorós... Dels dos miracles que havia demanat a Déu, dos s'han complert. He vist tornar la vida a Maria, i sento que torna a mi la pau. Totes les meves angoixes cessen, perquè us he vist units de nou en la glòria. Gràcies per això, oh Déu. I gràcies per haver-me permès de veure, fins i tot respecte a una criatura (santíssima, però, de tota manera humana), quin es el destí dels sants, quin serà després del judici i la resurrecció dels cossos i la seva nova unió, la seva fusió amb l'esperit pujat al Cel a l'hora de la mort. No tenia necessitat de veure per a creure. Perquè sempre he cregut totes les paraules del Mestre. Però molts dubtaran que després de segles i mil·lenis, la carn, convertida en pols, pugui tornar a ser cos viu. A aquests els podré dir, jurant per les coses més excelses, que no només Crist va tornar a la vida, pel seu propi poder diví, sinó que també la seva Mare, tres dies després de la mort, si a tal mort en podem dir mort, va tornar a viure, i, amb la carn unida novament a l'ànima, va prendre possessió de la seva eterna morada en el Cel, al costat del seu Fill. Podré dir: "Creieu, cristians tots, en la resurrecció de la carn a la fi dels segles, i en la vida eterna de l'ànima i dels cossos, vida benaurada per als sants i horrorosa per als culpables impenitents. Creieu i viviu com a sants, de la mateixa manera que, com a sants, van viure Jesús i Maria, per a arribar al seu mateix destí. Jo vaig veure els seus cossos pujar al Cel. Us ho puc testificar. Viviu com a justos per a poder estar un dia en el nou món etern, en cos i ànima, al costat de Jesús- el Sol i al costat de Maria, l'Estrella de totes les estrelles.! Gràcies, un altre cop, oh, Déu! Ens podem preguntar, però, ¿la Verge Maria va morir o no va morir? Diu Ella mateixa a Maria Valtorta: "Jo vaig morir? Sí, si es vol anomenar mort a la separació ocorreguda entre la part superior de l'esperit i el cos; no, si per mort s'entén la separació entre l'ànima vivificant i el cos, la corrupció de la matèria que es troba privada de la vivificació de l'ànima i, abans, de la foscor del sepulcre, i, com a primera de totes les coses, l'angoixós sofriment de la mort". Amb aquestes paraules, de la mateixa Mare de Déu, queda clar en quin sentit es pot dir que Ella va morir i en quin sentit no va morir. D'aquí se'n poden treure moltes conseqüències teològiques i fins i tot antropològiques, però no es el moment d'esbrinar-les, ni comentar-les. Quedem-nos en el que és essencial. Crec que el que he dit fins ara, sobre aquest tema de l'assumpció de Maria, es suficient per avui; ara, però, com us he promès acabaré dient alguna cosa sobre qui és Maria per a Sant Antoni Mª Claret: Ho diré a partir de la seva autobiografia, llibre, que juntament amb el de Maria Valtorta, us recomano vívament: "Jesús i Maria són tota la meva empara i guia i els models que em proposo de seguir i imitar". També diu: "Vós sou la meva Mare, el meu descans, el meu consol, la meva fortalesa i totes les coses després de Jesús". Com a signe de la seva devoció a Maria, afegeix aquest nom al seu nom de pila. Així ho explica: "per devoció a Maria Santíssima, vaig afegir-hi el dolcíssim nom de Maria, perquè Maria Santíssima és la meva Mare, la meva Padrina, la meva Mestra, la meva directora i el meu tot després de Jesús". Maria l'allibera d'una temptació terrible contra la castedat quan era seminarista a Vic i de moltes altres temptacions. Li concedeix totes les gràcies que li demana; de petit l'allibera de la mort; de jove el salva de la mar; el protegeix en l'atemptat sagnant que va sofrir a Holguín, a l'illa de Cuba; Maria li parla amb veu sensible, l'aconsella i l'inspira. Moltes de les dades importants de la seva vida, succeeixen en festes marianes. Maria és per a Claret sobretot Mare, és per aquesta raó que va voler que els seus missioners fossin i es diguessin "Fills del Cor Immaculat de Maria". Claret es considera format per Ella, apòstol dels seus dolors i del sant Rosari. Amb raó el Papa Pius XII, el mateix que va proclamar el dogma de l'Assumpció, en fer l'elogi de la seva persona en la canonització, va dir que "Tot ell, el Pare Claret, estava il·luminat per una llum suau: la devoció a la Mare del Senyor". Nosaltres, en aquesta festa d'avui, l'Assumpció de la Verge Maria al cel, li hauríem de demanar la gràcia de ser els seus fills, els seus esclaus, els seus consagrats com ho han fet tots els sants, entre ells d'una manera admirable, Sant Antoni Mª Claret, i d'estimar-la amb tot el cor com ho va fer el seu estimadíssim Fill, Jesús, el nostre Déu i Senyor. Demanem avui això, de tot cor a la Verge Maria, Assumpta al Cel, i no dubtem que Ella ens ho concedirà. Que així sigui. |
