Presentació del llibre, Història d'un compromís, pel seu autor, mossèn Domènec Cols i Puig.

No cal que us digui, perquè en el llibre queda ben palès, que crear és un goig, a voltes inenarrable, que intentes comunicar a aquells, potser desconeguts, als quals atraurà aquella antífona, aquell salm, o aquell himne que, certament, han sortit d'una vivència interior. Com diu Vasili Kandinski: "els ulls de l'artista sempre oberts, han de mirar vers la vida interior i la seva oïda ha de prestar sempre atenció a la necessitat interior. Llavors sabrà utilitzar amb la mateixa facilitat els medis permesos i els que aparentment el superen per crear."( El que és espiritual en l'art").

A més, la "praxis" en la composició dóna seguretat i no et permet banalitats: compondre és sempre aixecar la volada en moviments d'arsis i tesis a l'estil del gregorià. Mai rastrejar. Ho expressa molt bé Monique Deschussées, a "l'intèrpret i la música" :" El costum és sovint sinònim de mort: dos sers que viuen junts per costum poden no tenir grans coses per intercanviar: només l'avorriment d'una vida quotidiana despullada de novetats. El costum pot aniquilar l'amor, la disponibilitat respecte a l'altra, l'obertura al que és imprevist...tenim el deure de fer de la nostra existència un obra d'art i rebutjar l'hàbit que genera avorriment i els aïllaments estèrils".

Lliure o a les mans de Déu, és a dir, instrument de la meravellosa obra creadora de Déu? Jo estic convençut que la inspiració no és un do del qual pugui irresponsablement jactar-me. Déu hi té tot ha dir. És una dels ensenyaments de Elie Wiesel quan ens parla de "l'escala de Jacob que els àngels oblidaren a la terra" com a descripció de la música: quelcom que baixa i puja (inspiració i lloança). Reflex de la Bellesa infinita i del creador de música convertint-se i convertint la música en " l'ars resurgendi".

El músic fa història aportant bellesa i esperança a la humanitat en els conflictes que devasten la terra. El Papa Benet XVI ens ajuda amb el seu metratge: "l'harmonia del cant i de la música, que no coneix barreres socials, religioses, representa una constant invitació per a tots els creients i per a totes les persones de bona voluntat la recerca comuna de l'abraçada universal de l'amor que fa l'home capaç de construir un món de justícia i solidaritat, d'esperança i de pau".

Com irradia el compositor la seva transformació interior? Jo penso que, a més de ser agraït amb el Senyor que li ha fet el do, ell ha de ser, viure amb profunditat, més que no pas fer, córrer de pressa, ser superficial; ell ha de ser exigent en un treball que, jo diria, que és una experiència humana i divina: ho afirmo, no cal dir-ho, del compositor de música litúrgica, però, també, del compositor de tota mena de música que pretén comunicar missatge o establir llaços d'amor i solidaritat.

Una cosa que, també, cal llegir, ni que sigui entre línies, en el meu llibre, és que jo he viscut una tensió interior en la meva vida, submergida totalment en la dedicació absoluta a la pastoral del cant, entre la satisfacció de l'obra que se m'ha permès crear, configurant la pregària de moltes comunitats segons l'esperit del Concili Vaticà II, i l'exigència evangèlica de ser un humil servidor, "servus servorum". Amb Santa Teresa, de la qual he musicat tants textos i poemes, dic que "humildad es andar en verdad", o la meravellosa contraposició del "subir bajando" - ascendant tout en descendant-dels humils de cor, de fer-se com nens de Teresa de Lisieux, o "de los todos o las nadas" de Sant Joan de la Creu.

Sempre m'ha dolgut que quan he expressat la meva satisfacció sobre un cant meu o sobre la meva obra litúrgica- musical, i a això mai no hi renunciaré, se m'hagi judicat de prepotent. Estar content del que hom fa és agrair els dons que el Senyor ens concedeix. És ben conegut aquell aforisme de la filosofia tradicional: "bonum est difusivum sui".

Des de la humilitat s'ha de produir en l'artista la convicció de viure creant, crear no és repetir el que ja han fet abans altres artistes, sempre s'ha de dir quelcom nou. Com diu, també, Kandinsky, "l'intent de reviure principis artístics passats pot produir, com a molt, obres d'art que són com un nen mort abans de néixer...l'obra quedarà inanimada per sempre".

Els que heu llegit el meu llibre us haureu adonat que, al llarg de la meva vida, m'he dedicat amb una especial intensitat a la tècnica de la "improvisació" amb estudis especials a Holanda i també a estudis moderns d'acompanyament del cant amb el mestre B. Rövenstrunk, d' Ulm; a més, quan m'he inspirat en el cant gregorià, mai he volgut violentar ni la melodia, ni la modalitat, ni el ritme, ni he volgut sacrificar cap de les tres al servei del text català o castellà. D'aquí ve que la meva obra musical hagi sorprès a algunes persones, les quals, sovint, no han volgut entrar a fons en el missatge. Això té una especial significació pel fet que jo, normalment, he escrit música sobre textos bíblics o eucològics, amb les concessions inevitables que calia fer quan es tractava de compondre música per la himnòdia litúrgica o, en el cas dels grans místics, com St. Joan de la Creu o de Sta. Teresa de Jesús i dels de la nostra generació actual, germana Cristina Kaufmann de Mataró, i la germana Cristina de Arteaga, jerònima de Sevilla. Mai no he volgut cedir als sentimentalismes en compondre cants per la litúrgia sobre textos buits de contingut: els sentiments els mou la Paraula, no una música sobre paraules amb poc missatge, etc.

Deixeu-me dir una frase que em deia el meu molt estimat i enyorat professor de piano, el mestre Joan Gibert Camins: "escolta , mn. Domènec, oi que et commou quan toques al piano o a l'orgue música de Bach, o quan escoltes un Oratori seu? Doncs, sàpigues que Bach, quan escrivia música o la interpretava, no es deixava portar pel sentiment; el sentiment el guardava per tenir fills (21)". Aquest realisme me'l feia estimar més: ell no tenia fills, però tots els alumnes ens en sentíem.

La Santa Escriptura i especialment el Nou Testament és una font de valors humans i divins. El Papa Joan Pau II deia que "tot el que és humà és cristià". Molts analistes qualificats han enaltit els seus esforços per defensar la causa dels valors humans, que seran sempre recordats com un far d'esperança contra els desafiaments del món d'avui. Una obra musical ha de suscitar bellesa, harmonia, desig de pau i reconciliació, ha de desdramatizar l'agressivitat dels fets, ha d'ajudar a interioritzar
les pròpies vivències...

Ah! I el silenci interior, quina experiència! El silenci és música, és creació. Un ancià professor de música no es cansava de repetir als alumnes quelcom que no acabaven d'assumir:" Els silencis són també notes musicals, respecteu els silencis, estan carregats de vida"

Us asseguro, amics, que m'he sotmès al llarg de la meva vida a llargs silencis que m'han transformat interiorment, m'han obert horitzons a l'hora de crear, he vist llums i ombres que m'han fet proper el totalment Altre, per medi del Bell Pastor de los nostres vides, Jesucrist, el Senyor. Com escriu Sant Joan de la Creu: "La música callada, la soledad sonora, el divino silencio, preludio de la eterna armonía. "

Jo no sé si he estat, en aquesta cruïlla del s. XXI, músic- frontera, sí, però que he procurat obrir camins per tal dilucidar el dilema que planteja el P. Karl Rahner: el segle XXI o és místic o no és cristià ( Escrits de teologia VII)

Moltes gràcies.