UN COMPOSITOR ACTUAL DE MÚSICA LITÚRGICA PRESENTAT PER ELL MATEIX:
VOL POSAR EN RELLEU LA SEVA EXPERÈNCIA D'ESPIRITUALITAT

Barcelona, 18 de Gener de 2010

La meva vocació musical neix o es manifesta en l' àmbit de la meva vocació per al ministeri de prevere. Carlos Eymar, en el seu llibre "Elisabet de la Trinité, un Cántico del Silencio", citant un autor del qual no diu el nom, fa aquesta afirmació" el músico no se hace, sinó que es tocado desde su nacimiento por una vocación que siempre le perseguirá y de la cual no podrá huir. Elisabet es un caso muy particular de esa vocación." Ella de seguida fa de la música una passió i arranca emocions en els seus concerts, que esdevenen a Dijon, ciutat preciosa i d'un ambient musical extraordinari. Era la seva ciutat estimada on, al final del s. XIX i fins als inicis del XX, i des dels 8 anys, es mostra una excel·lent pianista. Exigent en la vida espiritual i en la perfecció tècnica de la seva interpretació pianística.

He volgut començar aquesta xerrada amb una persona jove, gran talent com a pianista, monja carmelita descalça de santa Teresa, mística i el seu context històric i eclesial, que em permet dir que la meva reflexió en aquest punt us farà pensar en la meva experiència de prevere músic.

Quaranta sis anys després de la seva mort, jo, ja en el seminari, vaig compartir vivències semblants i em vaig deixar fascinar pels seus escrits espirituals i la seva vida de santedat i, amb això, em va tocar el cor el rigor humà i la interpretació rigorosa de la música.

Tots sabem que, al final del segle XIX, impera el Romanticisme en la música: els grans compositors i intèrprets escrivien per als concerts, sense pensar en la litúrgia; la música d'Església estava en total decadència. Elisabet toca amb entusiasme Gounod, Wagner, i Lisz.

També sabem que, al llarg del s. XIX, tenint en compte les conseqüències de les transformacions provocades per la Revolució Francesa, durant aquest segle es van produir tres grans fets que van incidir en la vida de l'Església, com són el moviment del romanticisme, l'inici del meravellós Moviment Litúrgic, protagonitzat per Dom Pròsper Guéranger ( 1805-1875). Ell, amb la refundació, el 1866, del monestir benedictí de Santa Cecília de Solesmes i la publicació de les dues grans obres seves: la Iglesia de la alabanza divina y el Año litúrgico en 9 volumens y en més de 20 reedicions fins al 1905, va reorientar la vida litúrgica de l'Església a tot Europa, i finalment, el fet de la influència de la música romàntica amb tendència al subjectivisme.

En aquest sentit, Ratzinguer, ara Benet XVI, en el seu llibre El espíritu de la Liturgia ( Madrid, Cristiandad, 2002) ens fa aquesta reflexió: " en el segle XIX van irrompre els desitjos d'emancipació de la subjectivitat que, en el terreny musical, es traduïren en forma de virtuosisme o, el que és el mateix, de vanitat de la pròpia habilitat o sentiment que no està al servei del tot. Davant dels perills de la invasió de la subjectivitat, Sant Pius X va intentar allunyar la música operística de la litúrgia, declarant el cant gregorià i i la polifonia de la reforma catòlica, amb Palestrina al cap, com a criteri únic de música litúrgica. Per això, com passa amb la pintura o escultura on es distingeix entre l'art religiós i el litúrgic, també s'ha de distingir entre música religiosa i música litúrgica segons s'atengui al tema o a la possibilitat d'integració en les cerimònies litúrgiques. (Pàg. 119 )

Elisabet de la Trinitat es troba immersa en aquella polèmica latent en el moment que entra en el Carmel(1901) i es aquí on desestima la música religiosa de Liszt i la de Gounod i cerca a entrar a fons en el cor de la comunitat, s'adona del valor de la paraula, la salmòdia, -psallere, en llatí, zamir, en hebreu i descobreix la bellesa dels salms i l'ofici diví. Com diu també J. Ratzinger, a Un canto nuevo para el Señor,( Salamanca, Sígueme, 1999, pa. 118 ) el cant litúrgic posa l'èmfasi en el contingut del que es canta.

Des de jove seminarista, el misteri de la música em tocà a fons, no en el mateix context personal que visqué Elisabet: ella, als 8 anys donava concerts de piano al Conservatori de Dijon; era filla d'un militar, el Sr. Catez, i pertanyia a la alta societat francesa el XIX. I jo, meravellat de la seva sensibilitat i finor espiritual, era fill de pagès. També, com ella, estic marcat des de sempre per una enorme sensibilitat.

El 1829 es va produir un fet excepcional en el moviment emergent del Romanticisme, jo l'anomenaria un fet providencial que va trasbalsar la marxa de la història de la música europea: Mendelssohn un jove preparat musicalment i intel·lectualment, un geni del romanticisme, descobreix l'obra de Johann S. Bach que romania arxivada i dispersa, i organitza amb un èxit sorprenent la interpretació de la Passió segons Sant Mateu del Cantor de Leipzig, la primera després de la mort del Mestre. Va ser un èxit esclatant. Per ell. Mendelssohn, hem conegut en el seu moment obres musicals magnifiques de prebarroc, com moltes obres per orgue i cor de Lassus , Palestrina , Durante, Lotti, etc...i, per suposat, de Bach i Haendel.

El meu ésser, tocat pel misteri de la música tindrà dos camins de formació musical, tan en l'època de la autodidáxi com en els anys de la meva professionalització: - l'estudi de la teoria i la praxi i,- i l'experiència única des dels cursos de teologia de l'ofici d'acompanyar a l'orgue la missa solemne dominical cantada en gregorià. Va ser el mètode més viu per entrar en el carisma del cant multisecular de l'Església. Vaig ser molt feliç. En aquesta experiència hi va intervenir magistralment el P. Miquel Altisent, escolàpi, el nostre professor de cant gregorià.

Abans d' arribar aquí, perquè la música no és un joc ni un camí fàcil, són precisos la disciplina i el treball per assolir el domini del llenguatge musical i la tècnica interpretativa o de composició.

En els meus anys de començament d'aquest difícil i sacrificat camí, mai no em vaig arronsar; intuïa on volia arribar, sabia que el camí era llarg, i tot en la vida de Seminari m'ajudava a endinsar-me en aquesta sorprenent descoberta. Segur que aquest esforç m'ajudà a superar altres i importants problemes de la meva vida humana i espiritual.

Vaig començar pel piano i l'orgue quan vaig tenir-hi accés. Renunciava a totes les coses possibles que no fos estudi i anar a classe, i per suposat les hores de pregària i celebracions litúrgiques, en les quals ja de petit vaig prendre part com a cantor. El meu esforç hagués estat molt més efectiu si no hagués ensopegat amb problemes psicològics i morals, fruit sovint de la meva sensibilitat artística i, també de les mancances de molts formadors. Espero que les coses en aquest sentit hagin canviat.

El músic en període de formació, suposant que té el do de la vocació irrefrenable de la música, sap que no es poden cremar etapes, que s'ha de fer una dedicació pacient i ha d'aprendre tornar enrera per tal d'assolir l'esgarrifança associada a la descoberta de les terres verges que les partitures prometien. Això no ho experimentà certament el gran poeta convers Paul Claudel que deia:" jo no vaig sentir l'esgarrifança fonamental d'un descobriment verge que se li escapa a un nen totxo"( Citat per Carlos Eymar,( o.c.) Sí, però que va experimentar en la seva joventut una profunda conversió a la fe assistint a les Vespres Solemnes dominicals de la Catedral de Notre Dame de Paris.

Voldria destacar les tres etapes de la meva feliç dedicació a la música:

1/ Etapa del Seminari i els 2 primers anys de ministeri d'estudis autodidàctics: temps atractius amb moments de grisor i amb moments de molta i joiosa festa. Val a dir que quan vaig ser ordenat de prevere, pel fet de ser organista del Seminari em van destinar a la parròquia de Sant Salvador del Vendrell: experiència trasbalsant, que amb el pas del temps es tornà gratificant. Naturalment, la vida pastoral va passar a ser la primera preocupació i responsabilitat: em sentia feliç essent vicari, però jo era el vicari músic i alegre. Aquí vaig fundar el Cor parroquial de nois i noies i també tocava l'harmonium en els actes de pietat no litúrgica.

2/Als dos anys i mig, després d'una experiència negativa
( és el primer moment del que em cauria a sobre: l'enveja), va començar la 2ª etapa. Els anys previs al Concili Vaticà II, la Reforma conciliar i el post Concili, època d'ombres i llums.

Quan vaig elegir el camí de la música a proposta del Canceller Secretari del Arquebisbe de Barcelona, l'única cosa que tenia clara era la meva decisió de ser fidel al carisma musical que sempre havia considerat un do de Déu, i en aquest sentit, aprofitant l'entrada a la Catedral, vaig escollir els millors professors de música en els diverses especialitats. Us puc dir que durant sis anys vaig estudiar de 6 a 7 hores diàries. Vaig experimentar, ara sí, l'esgarrifança del descobriment de la riquesa del misteri de les partitures i el seu contingut. Vaig aprendre la tècnica de la improvisació pel meu càrrec d'organista 2n. A la catedral no van ser tot flors i violes, sobre tot, quan mort l'organista, vaig intentar passar a aquest càrrec, però es van girar contra mi els canonges més influents i els mals exemples dels cantors dels oficis corals, m'obligaren a plantejar-me fer música per altres camins. Passa que normalment aquestes decisions es giren contra l'interessat: vaig passar l'estiu del 1962 un veritable calvari: dubtes i angoixes i consellers ineptes per ajudar a un germà desconsolat.

3/ El desenllaç d'aquesta situació es produí amb l'esclat de tot el fenomen d'Església i providencial del Concili Vaticà II. El mateix any, al setembre, em van acollir a la Parròquia de la Mare de Déu i Sant Josep, dels Josepets. Vaig donar gràcies a Déu íntimament. Vaig començar una nova època que, gràcies a Déu, ha estat gloriosa. Gràcies a Mn. Joan Poch, al cel sigui, que vam coincidir en el carrer i li vaig explicar la meva delicada situació de desempara, em va convidar a parlar amb el Rector i vaig entrar en la Parròquia el setembre de 1962, se'm van obrir les portes per actuar com animador litúrgic. Als 2 anys de ser-hi, és a dir, el juny del 1964, vaig acabar els estudis superiors d'Orgue, però jo portava al cor el que em demanava i m'oferia el Concili. Vaig convocar una missa dominical, a 13 del diumenge amb elements recuperats de la reforma litúrgica, juntament amb concerts de presentació de cants nous amb un èxit gratificant.

Però... com ja han estat els meus cops del destí, vaig entrar com elegit i vaig sortir com un condemnat. No obstant, ja havia entrat en aquest corrent de renovació inapel·lable.

És curiós, sovint les monges que he visitat durant 30 anys, quan els explicava la meva renúncia al càrrec de la Catedral, em deien sempre: ¿Gracias a Dios, pués ahora está libre con nosotras".

Així, doncs, van començar a demanar-me les monges i vaig lliurar-me a la creació musical litúrgica a la qual amb vaig dedicar sense fatiga, però va ser pel setembre de 1972 que vaig tenir el goig de lliurar a la Editorial Regina els primers originals de la Celebración Cantada de la Liturgia de las Horas que, al llarg de diversos anys va constituir una obra completa que permet, encara avui celebrar la litúrgia del les hores de tot l'any; és una obra que, en el seu conjunt és semblant "mutatis mutandis" a l'antic Liber Usualis en llatí. Cal dir que la versió catalana va començar a ser editada el 1977.

Vaig tenir molt present en aquest servei a les comunitats eclesials l'obra de Sant Agustí "De musica" que definia la música com "scientia bene modulandi" (Sant Agustí, De musica, 1,2,3; obras completas XXXIX, Madrid 1988) Ell té molt clar que, seguint aquest principi, com també ho feien els platònics, aquesta música s'ha de adequar a la seva finalitat moral.

Això ha estat la font de la meva felicitat personal com a prevere. No cal dir que el meu llarg contacte amb les comunitats em permeté fer catequesi dels salms, de diversos elements constitutius de la pregària litúrgica, i de passada podia atendre les germanes sempre que m'ho demanaven.

Com ja he dit, havia aparcat l'orgue i això em deixava un buit. La raó era molt senzilla: l'esgarrifança que Elisabet de la Trinitat experimentava en els seus concerts i tocates al piano que eren cèlebres a Dijon, jo també ho experimentava quan tocava l'orgue. És una experiència interior inenarrable. És converteix en un medi expressiu de la pròpia vivència musical.

Però, un nou instrument entrà en la vida de Elisabet quan, al morir el pare, la seva mare, la Elisabet i la seva germana Guita (Margarita), es traslladaren a una casa davant del convent de les carmelites descalces. En aquell moment Elisabet ja havia decidit entrar a la comunitat carmelitana. La seva mare la feu esperar fins que arribés a la majoria d'edat, però el que l'aixecava vers Déu, apart de la seva gran vocació, era la campana, oh!, la campana, ¡Com la portava cap a Jesús!

Després de l'entrada al Carmel, amb motiu de la cerimònia de la imposició del vel, el 12 d'agost de 1901, va compondre aquest petit poema:

" Oh dolços carillons del Carmel
Voleu alegres vers al Cel
Arrabasseu amb la vostra harmonia
Els elegits de la Pàtria mía".

Com diu C. Eymar "es beslluma una intensa alegria en aquesta nova missió que no deixa de representar la imatge d'una irònica transformació de pianista en tocadora de campanes". Ben segur que quan estiraria la corda li vindrien a la memòria la quantitat d'hores que passava al balcó de casa seva seguint el ritme de la vida comunitària. Com diu Chatobriand en (el Geni del Cristianisme):"aquest és el poder d'aquest instrument d'Església de provocar amb un cop de martell tants sentiments imprevisibles."

El 1989 el Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, el Dr. Narcis Jubany, em nomenà canonge. Mestre de Capella i 2 Organista i director de l'Escolania de la Santa Creu, i el 1990 vaig passar organista titular. Van ser uns anys fecunds, gratificants, molt creatius, també amb moltes dificultats, encara que les incomprensions no podien ofegar la meva felicitat íntima que ara, definitivament, es recolzava en el Senyor, font inexhaurible de tota Bellesa.

Des d'aquest moment vaig sentir lliure el camí vers l'objectiu de la meva vida musical: la celebració de les Noces d'or sacerdotals i musicals amb l'estrena desitjada, somniada, que em semblava irrealitzable, de L'ÓRATORI DE LES HORES. Jo crec que el bell Pastor, Jesús, em donà una mà per assolir aquell immens esdeveniment, que tindré sempre en la meva memòria, i que sempre em donarà vida.

Fou un esdeveniment en dues parts i, per tant, en dos anys el dia 31 de maig de12002 i 2003...

Aquí es va acabar el meu servei a la Catedral, quan vaig complir els meus 75 anys Les circumstàncies del meu comiat queden arxivades a l a Catedral i al meva memòria. Ara, però, com que no tinc memòria, tinc molta pau.

Des d'aquell moment, el juliol del 2003, aquí estic compartint la joia de celebrar en la Basílica de la Puríssima Concepció l'Eucaristia, de cada dia.

Valorant la situació present amb la que vaig viure de jove, naturalment, el post!!! Concili, ha fet que visquem en una generació absolutament diferent de la meva. Hi ha hagut una davallada impressionant en l'entusiasme que visquérem e l' entorn del Concili Vaticà II. És una situació que ha incidit en la crisi que viu l'Església en aquest mon progressivament secularitzat. Personalment vaig procurant l'ambient de caliu creatiu i de servei eclesial.

Finalment, deixeu-me fer un referència a un fet que l'anomenaria així:

COPS DEL DESTÍ, CREACIÓ MUSICAL I VISIÓ PROFÈTICA.

El compositor és una persona sofridora, sovint incompresa; si té una formació equilibrada, té molt aguant, suposant també que l`hagi colpit el misteri de la música. És a dir, els aficionats a la música, que no dominen correctament: p. e., un instrument de teclat , fan música o interpreten música superficialment, no son creatius, etc.

Jo, que vaig acceptar el repte de la vocació musical, he gaudit molt, però també he sofert molt: hi ha molta música meva que expressa el meu sofriment, p. e. les Lamentacions de Setmana Santa i moltes antífones de l'Ofici diví i, per suposat, els himnes propis del Temps Litúrgic i del Propi. Però sempre el Senyor m'ha donat la mà i m'ha consolat i l'alegria interior m'ha mantingut fort i en pau.
He de dir a plena consciència que el meu treball ha estat estricte.
Només he volgut escriure música amb textos de la Sagrada Escriptura i amb textos eucològics de la Litúrgia cristiana: per això puc dir, que creant per a l'Església he descobert el misteri de la Paraula en l'Església i he pregat intensament.

Els músics del barroc, del classicisme lluitaven per tenir la protecció d'un Príncep, o de fer d'organistes d'una església Important; des del s. XVIII, en el Romanticisme, han lluitant amb les armes de la seva immensa grandesa musical per imposar-se davant dels Organismes oficials, els Conservatoris i les Editorials de música.

Els compositors de l'època del Romanticisme viuen el dramatisme conseqüent a la Revolució Francesa i els esdeveniments que s'intueixen a l'horitzó i encara que en aquesta època l'Església rep molts embats de l'anticlericalisme, hi ha molts pensadors que afirmen que l'Església té una munió de medis artístics i un bagatge espiritual per redreçar la situació: el mateix Franz Liszt en un article sobre el futur de la música religiosa, el 1834, deia," sovint la música ha de reconèixer en Déu i en el poble la seva raó de ser i ha d'acudir a l'un i a l'altre per ennoblir, consolar yicastigar la humanitat i per beneir i lloar Déu". Aquest text apareix al mateix moment que les Paroles d'un croyant" de Lamennais, que fa una dura reprensió de les frivolitats eclesials. Liszt, però, no va fer després música per la litúrgia.

Voldria acabar referint-me al fet que molts músics, sense fer música litúrgica, han creat música, sovint amb textos profundament religiosos per expressar els drames humans o personals o per fer de profetes d'un futur tenebrós.

Tinc la impressió que en la situació que jo puc valorar respecte als nivells i perfecció del cant litúrgic, avui la força d'anunci i profètica en l'esdeveniment musical de la litúrgia no té la força que hauríem d'esperar de les assemblees litúrgiques que celebren el drama i la grandesa del misteri pasqual de Nostre Senyor Jesucrist.

Que bonic que poguéssim sentir d'un crític del diari Der Bund, quan el periodista musical, després de sentir en concert la 2ª Simfonia, la Resurrecció, de G. Mahler. Escriu: Hom buscaria en va en la vida musical actual més grandesa, profunditat i emoció; l'harmonia total entre l'esperit i el cor, entre la poesia i el crit, entre la por i la consolació, entre la saviesa i la sensibilitat"

Va ser un concert memorable del Festival de Lucerna, amb l'orquestra del Festival, solistes magnífics i l'Orfeó donostiarra. Dirigits per Claudio Abbado.

Escolteu el text

O rosa purpúria
L'home es troba en màxima penúria, en màxima necessitat.
.....................................................................................................
De Déu vinc i a Déu vaig
Ell m'ensenyarà el camí de la vida eterna.

Ressuscitaràs!
Sí! Ressuscitaràs!
Ets pols, però abans descansaràs.
Qui et cridà el lliura.
De la teva ombra naixerà una flor.
........................................................
La mort vencedora és vençuda.
Prepara't a viure.
Ressuscitaràs!