Barcelona, 13 de maig de 2007

Quan servidor era petit i començava algun discurs, diguem-ho així, amb el pronom personal "jo" o parlava d'altres persones posant-me a mi mateix en primer lloc, els meus pares em corregien de seguida dient-me afablement: <<Mira, el burro va davant>>.
Per no donar-vos ocasió a que us formeu un judici de mi com el que acabo d'assenyalar, m'avenço a justificar-me dient que em referiré a una anècdota personal, ara que em disposo a pronunciar uns mots sobre el llibre, Història d'un compromís, de l'amic, el senyor canonge Domènec Cols.
El pare Miquel Batllori, que m'agradaria poder dir que fou el meu mestre, i que era molt precís en la utilització dels termes en la historiografia, m'ensenyà a ser com ell de primmirat a l'hora d'emprar correctaments els adjectius per aplicar-los als personatges o a les situacions que volia historiar. Així, el pare Batllori, distingia, per exemple, entre catòlics liberals i liberals catòlics. I és que no és pas el mateix un catòlic que és ensems liberal, que un liberal que a més a més és catòlic. El substantiu defineix, l'adjectiu descriu.

1. Un sacerdot músic.


Amb mossèn Domènec passa una cosa semblant. En haver llegit el seu llibre concloc pel meu compte que mossèn Cols és més un sacerdot músic que un músic sacerdot. En la història de la música s'han donat els dos casos. Molts, potser, podrien ser catalogats en el segon orde, el de músics que, a més, eren clerges. En mossèn Cols, no. Ell és per damunt de tot un prevere, i en tot cas, en ell, el prevere i el músic van estretament units.
Si això no fos així, ¿podria dir mossèn Domènec, amb tanta unció sacerdotal, que a mi m'ha emocionat: <<Jesús és la meva musa>>? (107). Com ell mateix ho manifesta, viu la seva vocació de sacerdot músic <<com un compromís de fidelitat a la crida de Déu>> (contratapa).
Un "compromís de fidelitat" a les dues seves vocacions: <<La meva opció, difícil, per la música - diu mossèn Domènec- no pretenia de cap manera deixar de banda la pastoral que com a prevere em correspondria; he optat per la música perquè ho he fet per la pastoral litúrgica>> (46).


2. Un sacerdot músic feliç


Potser a aquesta definició de mossèn Cols, de sacerdot músic, li hauríem d'afegir encara un altre epítet, el de feliç. El canonge Cols és ara - i es pot ditr el mateix en línia general al llarg de la seva vida - un sacerdot músic feliç. Ell mateix ho confessa en la seva Història d'un compromís (contratapa).
Fora, doncs, aquell eclesiàstic jove, feliçment innominat, que deia que no volia acabar com el músic mossèn Cols. Fora aquest judici, perquè el mossèn "és ben feliç en la seva experiència musical" (contratapa).
Una felicitat en què mossèn Domènec no ha volgut amagar que hi ha hagut els seus clarobscurs, com en la resta de les persones, d'altra banda. Però a ell, les foscors sembla que se li feien més denses en procedir d'estaments de la mateixa Església.
Mossèn Cols podria haver-se entretingut en aquestes ferides i llurs causants. De fet, sembla com si alguns així ho esperaven o temien i troben ara que la Història d'un compromís és massa suau. Ha fet molt bé mossèn Domènec: ha passat com d'esquitllentes davant el sofriment que li venia dels altres, i amb tot podria haver algú que se sentís fins massa al·ludit. Al màxim, el nostre autor es pregunta en el seu llibre el per què de la incomprensió i a voltes d'enveja amb què li sembla d'haver-se trobat en la seva vida, i envia les seves preguntes com sagetes llançades al cel. <<Déu posa sempre les coses al seu lloc - conclou tanmateix mossèn Cols. No vull patir. Sóc molt feliç>> (45). Sí, està ben dit!
<<Ha estat la meva força interior, assegura mossèn Domènec, que m'ha fet seguir endavant. La realitat ontològica que havia marcat definitivament la meva vida, ser prevere de l'Església de Jesucrist, era intocable. No desitjava res més. I sentia molt proper a aquest do la inefable gràcia de la música com a expressió de la crida de Déu>> (42).
Lluny, doncs, de pensar que el llibre de mossèn Domènec sigui una mena de tractat sobre l'angoixa vital. El seu humor, li'n podríem dir transcendent, recordant una definició el pare Batllori, ens fa riure de gust, com quan narra amb total sinceritat que, en uns excercicis espirituals, de seminarista, s´ho va passar molt malament amb les predicacions del director dels excercicis: <<Jo no estava preparat psicològicament per passar-me sis dies escoltant el P. Calveras, s.j., meditant sense treva sobre el pecat, la mort, el purgatori, l'infern i el cel>> (27). Més clar, l'aigua. Sembla, però, que l'espiritualitat de mossèn Cols se centrava ja aleshores sols en Jesucrist i en ben poques coses més.
A mi, personalment, em fa molta gràcia l'anècdota que conta del sagristà de la catedral, el senyor Lluís, el qual un dia va saludar mossèn Cols dient-li: <<"Bon dia, doctor">>. I el mossèn li respongué: <<"Lluís, no m'afegeixis coses que no tinc, no sóc Doctor, en tot cas em pots dir Mestre", realment sóc mestre de música, que ja és alguna cosa">>. Aleshores saltà don Pedro González, beneficiat, també de la catedral, que li etzibà: <<¿Maestro?, si con tu música no se va a ninguna parte>>, i mossèn Domènec li féu <<Don Pedro, mi música se vende como rosquillas, lo siento por usted>>. La resposta ràpìda i agosarada del don Pedro no es féu esperar: <<Ya lo dice la Escritura, el número de los necios es infinito>> Sort que mossèn Cols, aquesta vegada es contingué i no va voler enfilar-se per aquelles senderes de tan subtils dialèctiques i es limità a contestar: <<Pare el carro, don Pedro, que nos estrellamos>> (84-85).
Sense deixar encara aquest camp de les anècdotes humorístiques, em fa també molta gràcia una altra que no es troba en aquest llibre, però que mossèn Cols ens l'ha explicat sovint extra chorum. Em refereixo a l'andanada que dirigí altra vegada don Pedro a mossèn Cols. Fou, es dedueix pel context, poc després de la celebració del Concili. Don Pedro s'adreçà a mossèn Cols, ja sense el vestit talar habitual, dient-li: "Mire don Domingo, <<Sin sotana y con dinero, qué más quieres Baldomero>>. Es veu que ara sí, que don Pedro ja s'havia adonat que la música de mossèn Cols es venia <<como rosquillas>> i el mestre podia ja guanyar quelcom de "dinero".


3. Un sacerdot músic, sòlid.


Encara un altre adjectiu aplicat a mossèn Domènec Cols: el de sòlid. Sacerdot músic, sòlid. Qui llegeixi atentament el llibre s'adonarà que mossèn Cols és home format i en diversos camps. No, no és un llibre d'anècdotes. Qui el resegueixi hi veurà, a més de moltes altres coses, les fonts de la seva forta formació intel·lectual tant humanista com teològica, i les fonts de la seva música (114). En la seva formació musical hi ha uns primers estadis autodidàctics, però després hi ha la solidesa d'un professional.
Potser si la Història d'un compromís hagués sortit molt abans, alguns, en descobrir els seus coneixements, l'haurien cosiderat més encara como un preuat valor de la nostra clerecia.


4. Un sacerdot músic de projecció internacional.


I acabo amb les meves explicacions sobre la figura de mossèn Cols. Ho faig dient que és un músic de projecció universal.
No passa gaire això, en el nostre clergat. Ací sí que són coneguts, és clar, els exponenets de les nostres fileres clericals, a fora no tant. Deu ser un mal el no conèixer coses de més enllà del nostre mateix àmbit, i també l'estar, potser, un xic massa reclòs.
A mossèn Cols se'l coneix en diversos indrets del món des de l'Argentina passant pels Estats Units i fins al País Basc i Catalunya. Ho ha de ser per força, de cnegut, per la seva solidesa, per haver compost amb altres llengües i per haver musicat tot l'ofici diví i les Misses del Missal romà. Això ho deuran haver fet ben pocs en tota l'Església.
Qui vulgui veure els títols de la seva obra els trobarà, ultra el seu oratori, en el Diccionari d'Història Eclesiàstica de Catalunya. Mireu-lo i us adonareu com mossèn Cols ha de ser necessàriament conegut i reconegut fora d'aquí.

I acabo. M'és un goig poder palesar en aquest acte el nostre agraïment a mossèn Cols per la seva col·laboració amb la Parròquia de la Concepció, a través, de manera particular, de la seva capellania, de l'assistència al cor en els grans actes litúrgics i a les vespres de cada diumenge i de les solemnitats. Mossèn Cols mai ha tingut un no en els seus llavis a l'hora fer-nos un servei. Mossèn Domènec ha conviscut també amb els altres sacerdots de la parròquia com un veritable germà. Moltes gràcies, mossèn Cols!

I els últims mots meus. Llegint el seu llibre, m'he assabentat que mossèn Cols fou qui musicà el text de mossèn Llovera dedicat a Maria, que comença amb les paraules Nostres cants que a vós s'enlairen, escolteu oh virginal Mare de Déu… Doncs bé, aquest càntic té sentors d'inici i de plenitud tant per a mossèn Domènc, com per a mi mateix. En efecte, amb la música d'aquesta cançó mariana mossèn Cols guanyà el seu primer premi i fou, per part meva, el primer cant que vaig aprendre quan vaig entrar al Seminari Menor de la Conreria, el vespre mateix del dia de Sant Miquel, que és quan començava aleshores el curs escolar dels seminaris. Amb aquesta pregària a la Mare de Déu iniciava el meu camí envers el sacerdoci. Ara que la cursa de la vida i del ministeri de mossèn Cols va arribant esperençada i serena a la seva plenitud, vull desitjar-li que els seus cants s'enlairin per molt anys en les nostres esglésies i capelles d'ací i d'arreu, i que la virginal Mare de Déu sigui per a ell i per a tots nosaltres <<nostra salut i nostra vida>>.
I, malgrat que jo no sigui ningú per a dir el que tot seguit vaig a expressar, vull manifestar a mossèn Cols que l'Església li ha d'estar molt agraïda per la seva obra.