Barcelona, 13 de maig de 2007

He acceptat amb molt de gust ser un dels presentadors d'Història d'un compromís, de Mn. Domènec Cols, per bé que pels meus coneixements musicals més aviat febles no me'n crec prou digne, per l'admiració que sento per les seves creacions en un camp que crec molt superior al que, com ell, jo vaig elegir des de l'adolescència. La música no té fronteres, és universal; és a l'abast de tots els homes. La literatura, en canvi, fora de casos excepcionals, té una projecció limitadíssima.

Si a més, per fidelitat, hom ha decidit emprar, com és el meu cas i el d'alguns amics meus, la llengua materna, sap que només pot arribar als més propers. És cert que foren molts els que em proposaren en els darrers cursos del seminari que escollís la llengua castellana, amb moltíssima més projecció que la catalana, però per més que em van voler convèncer, estic molt content de la meva dedicació a la llengua dels meus pares.

La música, repeteixo, és universal. I encara que moltes vegades es recolzi en un text, sempre el text pot ser traduït, mentre que la música roman immarcescible. Mn. Cols no sols pot oferir-nos les seves magnífiques creacions, sinó que ens pots meravellar interpretant Bach, Cèsar Franck, i tants d'altres que ell rememora en les seves memòries.

No és, però, únicament la seva dedicació a la música, la que he pogut anar seguint des dels seus inicis, sinó també aquests inicis mateixos. Ens coneixem des del seu ingrés al seminari de Barcelona, vam jugar moltes vegades plegats com a llatins als patis d'aquella llar tan antiga i tan important encara, més tard vaig ser veí seu mentre -ell mateix ho diu així-: "Vaig ser molt feliç quan, entre l'acabament del cicle filosòfic i l'inici del teològic, els formadors van valorar positivament el meu progrés en l'estudi del piano i la iniciació en la pràctica de l'orgue, i em permeteren allotjar-me en una de les cambres de l'anomenat dormitori de Sant Josep Oriol, justament al capdamunt de l'escala, on hi havia les sis cambres separades per la porta d'entrada al dormitori general; en aquestes hi havia un piano pels que tenien aquesta afecció. Aquí vaig ser feliç." Em plau aquesta nova certificació de la felicitat que l'envaïa perquè una de les notes més repetides en el llibre que comentem és la diversitat de moments de joia i de dolor de la vida de Mn. Domènec.

Però continuem al seminari, per més que ja des d'ara indico que no explicaré pas tot el contingut d'Història d'un compromís; el que vull és interessar-vos per llegir-lo atentament i amb fruïció vosaltres mateixos. I del seminari, vull recordar l'esplèndida exposició d'una tesi feta per Mn. Cols, quan el nostre professor era el Dr. Bascuñana i, sobretot, la seva ordenació sacerdotal a l'estadi olímpic de Barcelona, el 31 de maig de 1952, que ell recorda amb les paraules següents: "M'ordenà el Bisbe, don Gregorio Modrego. Fou un dels actes més impressionants del Congrés, quan un nombre important de seminaristes de tota Espanya (800 i escaig) fórem ordenats per al ministeri sacerdotal. Fou una ordenació atípica, però amb una gran coordinació entre els diferents bisbes que ordenaven, els gestos sagramentals i els cants, enmig d'un profund silenci dels fidels participants." Haig de dir que no solament vaig ser present com a ministre en l'órdenació dels seminaristes de la nostra encara aleshores només diòcesi, sinó que gran part de l'estiu, amb un altre company, preparàrem el diploma corresponent que acreditava l'ordenació sacerdotal de cadascun dels més de 800 diaques que recorda Mn. Cols.

I, abans de continuar la meva explicació, he de citar unes paraules de l'autor del llibre que cal tenir molt presents per comprendre els sentiments que afloren en moltes de les pàgines del text. En parlar dels Estudis de teologia Mn. Domènec manifesta: "Vaig experimentar molts alliberaments i es va enfortir la meva pau, encara que jo era conscient que arrossegaria la meva enorme sensibilitat i susceptibilitat com a conseqüència de la meva vocació musical".

En moltíssimes de les pàgines d'Història d'un compromís acompanyarem l'autor en hores de tristesa i en hores de joia. Sempre acabarà vencent l'alegria, l'alegria que l'ha aureolat en moltes hores de triomf, l'alegria que, ho expressa ell amb molta satisfacció i tots els que l'acompanyem en la Residència Sacerdotal de Sant Josep Oriol en som testimonis, és contínuament la melodia de la seva vida quotidiana.

Història d'un compromís està escrit en una estructura lineal. Jo, però, en separar-ne moments diferents, em limitaré a comentar una part de la seva vinculació personal en la vida pastoral de la diòcesi i, a més, tres dels capítols que m'han interessat més: Un músic compromès amb el Concili Vaticà II, Sant Agustí d'Hipona, poeta del cor, i El salm responsorial.

Com a prevere el veurem al Vendrell, a algunes parròquies de Barcelona, dues vegades a la Catedral, a Castellar del Vallès i, durant un temps conjuntament, a Sant Feliu de Sabadell i, ara, a la Parròquia de la Concepció de Barcelona (on estem celebrant aquest acte).

Al Vendrell, en l'estrena del seu apostolat, amb un excel·lent rector, Mn. Joan Tous, li canviaren el nom familiar de Domingo pel de Mn. Domènec, que l'acompanyarà ja tota la vida. Com a tot arreu, trobarà els qui no l'acaben de comprendre, però sobretot els que l'enyoren encara: els components del Cor parroquial que hi fundà i que ja ha celebrat el 50è aniversari. Del Vendrell, una curta estada a la parròquia de la Pau, i d'allí, vicari-organista de Sant Just i Pastor on tingué el primer contacte amb monges contemplatives, contactes que més endavant amb la seva dedicació a la litúrgia de les hores, estendria ininterrompudament a tantes i tantes comunitats.

Essent vicari de Sant Just i Pastor va traslladar la seva residència a la Balmesiana, on, malalt de pleuritis aguda, per no afeixugar els seus pares -a les pàgines del llibre es manifesta en diferents ocasions el gran amor i respecte que els tenia, i com mai va voler ser una càrrega per a ells- va viure-hi una llarga temporada de repòs.

Restablert del tot, entra a la Catedral de Barcelona com a beneficiat de concordat. Esdevé ajudant d'un eminent organista, Mn. Josep M. Padró, al costat del qual progressà moltíssim. Era al mateix temps Mestre de Capella i Director de l'Escolania de Sant Sever. És amb molta sinceritat que Mn. Cols explica la seva estada a la catedral i els problemes i també els moments de joia que hi va viure. Finalment, no sense resistències, deixà la catedral, i de la mà de Mn. Joan Poch, aleshores vicari de Josepets, s'integrà a la parròquia gracienca i més tard, el gener de 1967, com a adscrit, a la de Santa Maria del Remei de les Corts on, visqué l'alegria de celebrar, el 31 de maig de 1977, les noces d'argent sacerdotals, celebració que comptà amb la participació del Centre d'Animadors del Cant Litúrgic, del Centre de Pastoral Litúrgica, que el mateix Mn. Domènec havia fundat dos anys abans, dirigida per l'Edmond Colomer.

Podria allargar-me en la narració de la ruta sacerdotal de Mn. Domènec, però m'han limitat el temps de la meva intervenció. La recomano als lectors d'aquest llibre tan interessant, amb l'evocació de la mort del pare del mossèn el 12 d'octubre de 1965, i la de la mare el 22 de desembre de 1978. Com dic en un article dels meu llibre Ponent multicolor -Mn. Cols em demanava ahir que cités en aquest encontre algun dels meus versos, cosa que no faré, però si que em permeto unes línies del meu article Mare d'un sacerdot-: "Quan un sacerdot perd la mare resta uns moments mutilat. Desemmarat molt més que els seus germans, sent que l'orfenesa és plenament solitud, i necessita l'escalf de tothom per a sostreure's a una angoixa moridora. És llavors quan la mare torna a fer néixer el fill. Des de la casa del cel engendra de nou el sacerdot, li renova les il·lusions i els anhels, i l'escorta tostemps en els desenganys i en les tristeses. El fill pregant per ella, sap que resa amb ella. Des d'aleshores, quan a la missa recorda els difunts, sempre percep al seu costat una presència enyorada.". Mn. Domènec ens diu també que la va enyorar molt, i jo estic segur que la fortalesa espiritual que l'autor del llibre ens palesa, li ve de la continuada presència de la mare sempre ben a prop d'ell.

Com ja he anunciat, acabaré el meu comentari memorant tres capítols d'Història d'un compromís: Un músic compromès amb el Concili Vaticà II, Sant Agustí d'Hipona, poeta del cor, i El salm responsorial.
En el primer d'aquests capítols, l'autor replica a l'Oriol Martorell que manifestà que "Domènec Cols seria una víctima de la litúrgia" subratllant que, iniciat el Concili, es proposà ser fidelíssim a la crida de la Constitució Sacrosanctum Concilium del 4 de desembre de 1963 i a tots els documents posteriors que el Concili va dedicar als compositors de música sagrada. I que, per respondre a aquesta invitació, va acabar els estudis d'orgue posant la màxima atenció al moviment litúrgic que amb el Concili esclatava. Com diu ell mateix: "Aquí, entre nosaltres, el Centre de Pastoral Litúrgica va assumir la iniciativa de fer arribar als fidels l'esperit i els passos de la reforma". Jo em permeto d'afegir que Mn. Cols s'integrà plenament als compositors que treballaren il·lusionadament per oferir-nos no lletres buides de sentit, per agradable que fos la melodia, sinó l'autèntica paraula de Déu entranyablement musicada.

En el capítol dedicat a recordar Sant Agustí, anomenant-lo poeta del cor, Mn. Domènec ens ofereix unes delicadíssimes reflexions sobre l'autor de les Confessions que esdevenen una meravella. Són un cant d'agraïment espiritual i admiració profunda al bisbe d'Hipona. No deixeu de llegir-lo perquè, si no ho féssiu, us perdríeu unes de les pàgines més excel·lents d'Història d'un compromís.
El capítol dedicat al Salm responsorial és una continuació del precedent. Ens mostra la preocupació de Sant Agustí pel salm responsorial i la funció ministerial del salmista. Mn. Cols ens parla de la pedagogia i la força poètica amb què el bisbe d'Hipona tractava aquest moment de la paraula de Déu. Certament, en els salms hi trobem una esplèndida bellesa. En una de les lectures de l'ofici diví, sant Ambròs ens explica la força sublim del contingut dels salms. No és d'estranyar que el deixeble d'Ambròs magnifiqués el salm responsorial amb una il·lusió extrema i que Mn. Domènec, deixeble d'Agustí, ens recomani que nosaltres, en la celebració de l'Eucaristia, hi posem l'atenció que es mereix.

Gràcies, amic germà, pel teu llibre i gràcies, sobretot, pel teu treball incansable en l'incomparable univers harmònic que jo, particularment i afortunadament, he pogut seguir des de l'albada del teu compromís musical