|
Jaume
González Padrós
PARLEM
DE L'EUCARISTIA ARRAN D' ECCLESIA DE EUCHARISTIA
Barcelona,
24 d'abril de 2008
El
títol de la darrera Encíclica firmada per Joan Pau
II (17 abril 2003) és ja prou expressiu del seu contingut:
"Carta Encíclica sobre l'Eucaristia en relació
amb l'Església". En ell hi trobem els dos mots que,
d'una forma directa, es troben enllaçats en tot el discurs
del document, per tal de fer-nos comprendre l'abast ja sigui de
les dues realitats en elles mateixes com de la mútua relació,
i, de forma especial l'estreta i imprescindible vinculació
que l'Església té amb el sagrament cimal, fins el
punt de reconèixer, ja d'un bon començament, que es
tracta d'una implicació vital, en el sentit propi, de tal
manera que la primera frase del document afirma que "l'Església
viu de l'eucaristia". Cal, doncs, no oblidar ni per un moment
aquest punt de partença que és, alhora, una realitat
constant en la historia de la comunitat eclesial, un compromís
en ordre a l'aprofundiment doctrinal com també al d'una experiència
litúrgica i espiritual reeixida.
1. OBJECTIUS DE L'ENCÍCLICA
En el
n. 5 el Papa fa referència a una comprensió molt pregona
de la celebració litúrgica, i concretament de l'eucaristia;
després de lligar-la totalment al Tríduum pasqual,
en el qual troba el seu fonament i pregonesa la institució
de l'eucaristia, afirma que amb ella el Senyor "instituí
una misteriosa "contemporaneïtat" entre aquell Triduum
i el transcórrer dels segles". És esplèndida
aquesta afirmació, en la mateixa línia de reflexió
que SC 102, quan recorda que en l'any litúrgic "commemorant
els misteris de la redempció... en certa manera es fan presents
en tot moment per tal que els fidels puguin posar-se en contacte
amb ells i omplir-se de la gràcia de la salvació".
És la contemporaneïtat de la que parla el Papa en aquest
punt.
I és
des d'aquesta constatació meravellosa, que l'autor pot parlar
d' "estupor" davant la celebració eucarística.
Heus ací el primer objectiu: "suscitar aquest "estupor"
eucarístic, en continuïtat amb l'herència jubilar
que he volgut deixar a l'Església amb la carta apostòlica
NMI y amb el seu coronament marià Rosarium Virginis Mariae".
(EdE 6). L'encíclica, doncs, vol ajudar-nos a portar a la
realitat aquest desig ja expressat de saber contemplar el rostre
de Crist, i contemplar-lo amb Maria, onsevulla que Ell es manifesti,
però sobretot en el sagrament viu del seu cos i de la seva
sang.
Aquest
"amb Maria" és també una dada molt important,
ja que amb aquesta expressió es fa avinent la realitat eclesial
de les accions litúrgiques; aquestes, no ho oblidem, "no
són accions privades, sinó celebracions de l'Església,
que és "sagrament d'unitat" [...]. Per això
pertanyen a tot el cos de l'Església, el manifesten i l'impliquen"
(SC 26). És a dir, que amb l'expressió a penes citada,
hom ens fa prendre consciència que la celebració eucarística
és manifestació de l'autèntica Ekklesia,
de la qual Maria n'és el membre més excel·lent,
després del mateix Cap, el Kyrios.
Però
aquesta voluntat de reconeixement no s'atura en l'aspecte dogmàtic,
tan present en tota l'encíclica, sinó que es mostra
l'íntima vinculació que existeix entre la ja coneguda
tríade: lex orandi - lex credendi - lex vivendi. És
a aquesta darrera que el Papa vol portar tots els fidels des de
les dues anteriors. Així ho afirma en el n. 7: "Com
podria deixar de sentir la necessitat d'exhortar tothom a què
en faci sempre una renovada experiència?". Així,
doncs, vol portar-nos a viure en cada celebració eucarística
aquest encontre contemplatiu de Crist amb Maria en l'àmbit
d'una vivència contemplativa real.
L'orientació
magisterial, doncs, des d'aquestes pàgines no és sols
la de servar una recta ortodòxia pel que fa al sagrament
cimal, sinó també procurar-ne una "ortopraxi"
espiritualment satisfactòria, des d'una comprensió
litúrgica plenament cristològica i epifànica.
Les
conseqüències celebratives i pastorals són múltiples,
i no costa de veure que, des d'aquí, hem de maldar constantment
per convertir les nostres litúrgies eucarístiques
en autèntics encontres amb el Crist, allunyant-nos de comprensions
planes i, en el fons, emmarcades en una sospitosa dinàmica
de grups, on el risc de celebrar-nos a nosaltres mateixos és
molt i molt gran. Expressions tan usades com "celebrem la nostra
fe" porten una càrrega d'ambigüitat massa gran
com per poder evitar no caure en la trampa d'una comprensió
merament psicològica del fet litúrgic, centrat tot
ell en la pròpia situació espiritual. Cal dir sense
embuts que celebrem el Misteri de Crist o, senzillament, que celebrem
Crist, mort i ressuscitat, ja que - recordem SC quan parla de l'any
litúrgic- són els misteris de la redempció
els que es fan constantment presents en la litúrgia i, només
ells els que ens omplen de la gràcia de la salvació.
És
aquí que podem ja esmentar el segon objectiu enunciat pel
Papa en el darrer paràgraf de la introducció: "Confio
que aquesta carta encíclica contribueixi eficaçment
a dissipar les ombres de doctrines i pràctiques no acceptables,
per tal que l'eucaristia continuï resplendint amb tota l'esplendor
del seu misteri" (EdE 10).
És
a dir, el document ens dóna una lliçó de com
una fructuosa vivència dels sagraments depèn, també,
d'una recta comprensió doctrinal dels mateixos. La desconsideració
del fet teològic a l'hora de les programacions pastorals
en els seus continguts i pedagogies és un error radical.
Seria tant com afanyar-se acuradament a posar una bona xarxa de
canonades que arribessin a tothom, sense prestar l'atenció
convenient a l'estat de l'aigua que aquestes conduccions han de
transportar. La hidratació de la ciutadania depèn
no sols de la perfecta instal·lació material, sinó
també de la qualitat del líquid transportat, ja que
si aquest està contaminat, l'efecte és totalment el
contrari del buscat.
Que
el document té una voluntat de vetllar per la integritat
de l'eucaristia, ho certifica de forma sintètica el n. 61
de la conclusió, en afirmar: "Impulsada per l'amor,
l'Església es preocupa de transmetre a les següents
generacions cristianes, sense perdre ni un sol detall, la fe i la
doctrina sobre el Misteri eucarístic".
Estem,
doncs, davant d'un text magisterial que ens ofereix, amb brevetat
d'exposició, una esplèndida síntesi del que
és l'eucaristia, i en el marc més idoni, és
a dir, l'eclesial, ja que l'ensenyament pontifici no oblida ni podem
fer-ho nosaltres, que només hi ha un sol cos de Crist, el
que l'Esperit Sant ens dóna en la celebració litúrgica
i del qual combreguem, i el de l'Església, format per molts
membres. Així, doncs, les dues realitats només són
aparentment dues, ja que - repetim-ho- només hi ha un sol
cos de Crist. Per força, doncs, cal que aquesta igualtat
sigui identificada en el fons i en la forma del viure i del pregar
dels batejats. Aquesta convicció teològica serà
determinant a l'hora de parlar d'ecumenisme sacramental, i també
sobre l'admissió o no a la comunió dels batejats en
situacions personals irregulars.
2. CONTINGUTS
2.1. Capítol primer: Misteri de la fe
En aquest
primer capítol el Papa concreta el que ja ha anunciat en
la introducció pel que fa a la doctrina. Vol recordar a tothom
allò que és l'eucaristia quant a la seva dimensió
dogmàtica. En els subratllats que aquí es fan, no
costa de veure la presència dels oblits o de les teories
que, en les darreres dècades, han desfigurat aquest sagrament
en referència a la tradició de l'Església,
expressada tant en el magisteri pontifici com en el conciliar.
Una
sola dada és prou significativa en ella mateixa; en els onze
números que formen el capítol primer de l'encíclica
apareix trenta vegades la paraula "sacrifici" o l'adjectiu
"sacrificial". No és pas perquè sí.
Tot just començat (n. 11) ja afirma que l'eucaristia "no
només evoca sinó que fa sacramentalment present (l'esdeveniment
de la passió i mort del Senyor). És el sacrifici de
la creu que es perpetua pels segles". És un record interessant
del concepte bíblic de "memorial", el qual té
una força actualitzadora que és clau per a entendre
la doctrina catòlica del sacrifici eucarístic i dels
altres sagraments. Diverses vegades aquí s'afirma aquesta
realitat de l'actualització del sacrifici redemptor a través
de la sagrada litúrgia.
Destaca
el Papa que, aquest sacrifici de Crist, "do del seu amor i
de la seva obediència fins a l'extrem de donar la vida (cf.
Jo 10, 17-18) és, en primer lloc, un do al Pare" (n.
13).
Molt
important aquest tema per a una recta comprensió de la celebració
de l'eucaristia. En ella totes les pregàries són adreçades
al Pare, per Jesucrist, el Fill encarnat, en l'energia de l'Esperit
Sant. Així, el prevere quan prega tot sol, sempre in persona
Christi capitis i a la vegada in nomine Ecclesiae, és
una icona perfecta del Fill gloriós, el qual constantment
intercedeix per nosaltres a la dreta del Pare, a fi que enviï
l'Esperit Sant i santificador. També és així
quan tota l'assemblea prega en l'acció litúrgica,
a una sola veu, la qual és la del mateix Crist, ja que són
els seus membres qui preguen, units a Ell, el Cap, sempre present
"on n'hi ha dos o tres de reunits en el seu nom" (cf.
Mt 18, 20).
Aquesta
pregària eclesial posa en evidència la dinàmica
trinitària de la vida cristiana, que ho rep tot del Pare
per Jesucrist, l'únic mitjancer, en l'Esperit, i a l'ensems
es converteix així en autèntica escola d'oració,
aquella més genuïnament cristiana, la qual participa
d'aquesta "veritat plena" vers on la tercera persona de
la Santíssima Trinitat va portant els deixebles del Crist,
segons la seva mateixa promesa.
I aquesta
esplèndida implicació entre l'Església celebrant
i l'acció trinitària fa possible que el sacrifici
eucarístic no sigui quelcom extern al cos eclesial, sinó
que "en lliurar el seu sacrifici a l'Església, Crist
ha volgut a més fer seu el sacrifici espiritual de l'Església,
cridada a oferir-se també a si mateixa unida al sacrifici
de Crist" (EdE 13). La plena participació a l'eucaristia,
doncs, no s'aconsegueix del tot només en l'àmbit extern
- imprescindible- sinó quan tots els fidels "ofereixen
a Déu la Víctima divina i s'ofereixen a si mateixos
amb ella" (LG 11).
Si volem,
doncs, portar els batejats a una autèntica implicació
vital en la litúrgia eucarística cal que fem, sense
estalviar esforços en la formació catequètica,
el que PO 5 afirma clarament: "Els preveres ensenyen a fons
als fidels a oferir a Déu Pare la Víctima divina en
el sacrifici de la missa i a fer, juntament amb ella, oblació
de la seva pròpia vida".
No oblida
el document la indivisible unitat entre passió, mort i resurrecció,
ja que aquesta corona el sacrifici de la seva passió i mort,
essent la Pasqua el conjunt dels tres misteris de la nostra redempció.
És
des d'aquesta visió que el document afronta el tema de la
presència real; fa referència a l'encíclica
de Pau VI Mysterium fidei, on s'afirma que aquesta presència
"molt especial" "s'anomena real no per exclusió,
com si les altres no ho fossin, sinó per antonomàsia,
perquè és substancial, ja que per ella certament es
fa present Crist, Déu i home, sencer i íntegre"
(EdE 15). Les altres presències reals de Crist, recordem-ho,
a les que feia referència Pau VI i ara també Joan
Pau II, són les esmentades a SC 7, en la Paraula, en el ministre
ordenat i en l'assemblea orant. Recordar aquestes veritats sacramentals
és una boníssima manera de contemplar en la missa
el rostre de Crist, a fi de poder-la viure en perfecta dinàmica
trinitària, com hem dit més amunt.
L'accés
en aquest "misteri d'amor", davant del qual la raó
humana experimenta la seva limitació, el Papa el situa en
tres camps: en primer lloc el teològic, és a dir,
en l'esforç dels teòlegs al llarg dels segles per
comprendre'l cada cop més i més. En segon lloc el
magisteri, al qual s'han de conformar les investigacions teològiques
si volen estar d'acord amb la fe catòlica i, encara, en darrer
lloc, "la comprensió interna dels misteris a la qual
arriben sobretot els sants" (Ibid.).
La comunió
eucarística realitza plenament l'eficàcia salvífica
del sacrifici, ja que aquest és també "veritable
banquet, en el qual Crist s'ofereix com aliment" (EdE 16).
La dimensió
pneumàtica i escatològica de l'eucaristia, així
com el ser llavor d'esperança i estímul del compromís
històric, són els darrers punts del capítol
primer. Destaquem l'important subratllat que fa el document accentuant
la comunió realitzada amb l'Església del cel quan
celebrem aquí la litúrgia eucarística. El darrer
paràgraf del n. 19 és especialment eloqüent:
"L'eucaristia és veritablement una escletxa del cel
que s'obre damunt la terra. És un raig de glòria de
la Jerusalem celestial, que penetra en els núvols de la nostra
història i projecta llum sobre el nostre camí".
És òbvia la inspiració d'aquestes ratlles en
la concepció oriental de la celebració litúrgica,
i ens n'alegrem, ja que només en poden venir béns
de tota mena quan fem respirar l'oració de l'Església
amb els dos pulmons: orient i occident.
Pel
que fa al compromís històric, l'encíclica fa
referència al lavatori dels peus que té lloc en el
context de la institució de l'eucaristia el dijous sant,
per fer veure que una vida eucarística està estretament
lligada al servei dels pobres i de la unitat.
És
interessant que, en aquest text, s'entén per "vida eucarística"
no pas els diversos actes de pietat a redós de la celebració
que hom pugui practicar, sinó el "fruit de transfiguració
de l'existència i el compromís de transformar el món
segons l'evangeli" (EdE 20). Aquest fruit, alhora personal
i social, és el signe de la tensió escatològica
tant de la celebració eucarística com de tota la vida
cristiana.
2.2.
Capítol segon: L'Eucaristia edifica l'Església
La referència
a LG 3 fa avinent que el sagrament eucarístic no solament
significa sinó que també realitza la unitat dels creients,
els quals formen un sol cos en Crist.
Per
aquesta constatació, el document ens fa notar l'estret lligam
entre l'eucaristia i el baptisme; gràcies a aquest som incorporats
a Crist, i l'eucaristia renova i consolida aquesta individual incorporació,
de tal forma que en la comunió "no solament cada u de
nosaltres rep a Crist, sinó que també Crist ens rep
a cada u de nosaltres" (EdE 22). I aquesta consolidació
es produeix mitjançant el do de l'Esperit.
És
a dir, que la sinergia entre el Fill i l'Esperit Sant, que és
a l'origen de l'Església, continua en l'eucaristia. Per això
podem dir ben bé que l'eucaristia és font i cimal
de tota evangelització, com recorda EdE, atès que
el seu objectiu "és la comunió dels homes amb
Crist i, en Ell, amb el Pare i amb l'Esperit Sant" (EdE 22).
Essent
així, doncs, que en la comunió eucarística
rebem el do de Crist i del seu Esperit (cf. EdE 24) i que en ella
es comunica la força generadora d'unitat per a la comunitat
eclesial i per a tot el món, el document posa en evidència
-per bé que sense esmentar-ho- les grans dificultats teològiques
que hom pot percebre en admetre algú a la taula eucarística
sense haver rebut, abans, la confirmació, a fi que l'eucaristia
sigui, ben bé, no sols la corona i el perfeccionament de
tot l'itinerari iniciàtic a la fe, sinó de la vida
cristiana entesa en el seu conjunt més global, ja que si
ella "consolida la incorporació a Crist, establerta
en el baptisme mitjançant el do de l'Esperit" (EdE 23),
i, com sabem, el sagrament de la confirmació el que fa és
produir precisament aquesta "fermesa" que el seu mateix
nom ja indica, a través del segell de l'Esperit, el qual
porta a l'acabament el baptisme, cal concloure que l'eucaristia,
destinada a consolidar en nosaltres aquesta realitat, exigeix que
aquesta realitat sacramental i espiritual sigui completa en el cristià,
altrament, com podria consolidar allò que encara no existeix
completament? Tot un repte per a la coherència pastoral.
Però
aquest mateix capítol introdueix també el tema del
culte a l'eucaristia fora de la missa. Són els pastors els
qui han d'animar aquest culte eucarístic, que la carta posa
en estreta relació amb la necessitat que el cristianisme
es distingeixi en el nostre temps sobretot per l'art de l'oració,
i en continuïtat amb la contemplació del rostre de Crist,
ja esmentada abans en aquest document.
2.3.
Capítol tercer: Apostolicitat de l'eucaristia i de l'Església
En els
nn. 27 i 28 l'encíclica fa veure que l'apostolicitat de l'Església
i la de l'eucaristia participen del mateix sentit. Els apòstols
estan en el fonament d'aquest sagrament ja que fou a ells a qui
Jesús el confià, i als seus successors fins a nosaltres.
L'eucaristia és apostòlica, també, perquè
se celebra amb conformitat a la fe dels apòstols i, finalment,
perquè la successió apostòlica comporta necessàriament
el sagrament de l'orde, és a dir, la sèrie ininterrompuda
d'ordenacions episcopals vàlides, que es remunten fins els
orígens. Així, doncs, el ministeri del sacerdot és,
així mateix, expressió de l'apostolicitat de l'eucaristia.
Arribat
aquest punt, el document recorda el sentit pregon de l'expressió
in persona Christi, en referència a la carta Dominicae
Cenae del 24 de febrer del 1980, ja que fins al final d'aquest
capítol, el Papa fa veure la importància i el rol
específic del sacerdot ordenat en referència a l'eucaristia,
a la qual considera vertaderament com el centre i el cimal del ministeri
sacerdotal.
És
per coherència amb el que s'ha expressat fins ara, que, el
Sant Pare recorda als fidels catòlics que no poden acostar-se
a combregar en les celebracions d'Esglésies separades, ja
que en elles -llevat de les que pertanyen a l'Ortodòxia-
hom no reconeix la validesa de les seves ordenacions i, per tant,
"no han conservat la substància genuïna i íntegra
del Misteri eucarístic" (EdE 30). Avalar l'ambigüitat
en aquest camp és faltar al deure d'un testimoni clar de
la veritat i, això, retardaria el camí vers la plena
unitat.
L'eucaristia
té també un lloc central en la pastoral de les vocacions
sacerdotals. I concretament el situa en tres nivells: el primer,
el de l'oració, ja que aquesta troba la seva màxima
expressió en la litúrgia; en segon lloc pel testimoni
del prevere a l'hora de celebrar l'eucaristia de forma diligent
i acurada; i també en la promoció de la participació
conscient, activa i fructuosa dels fidels en la celebració
eucarística. Tot en conjunt, embolcallat de la caritat pastoral
del prevere, és un instrument eficaç per a sembrar
i desenvolupar en el cor dels joves el germen de la crida sacerdotal
(cf. EdE 31).
En els
dos darrers números d'aquest capítol, el Papa afronta
la qüestió de les comunitats cristianes que no poden
tenir prevere. Reconeix que, en aquests casos són lloables
les celebracions dominicals guiades per religiosos i laics, però
sempre han de ser considerades provisionals, mentre la comunitat
espera un sacerdot. Aquesta escassetat ha d'estimular més
i més les Esglésies locals a una eficaç pastoral
vocacional, i no pas a fomentar una consciència eclesial
al marge del ministeri ordenat, indispensable per a la vida de l'Església.
2.4.
Capítol quart: Eucaristia i comunió eclesial
L'encíclica
afirma clarament que "la celebració de l'eucaristia
no pot ser el punt de partença de la comunió, que
la pressuposa prèviament, per a consolidar-la i portar-la
a la perfecció" (EdE 35). Així, doncs, qui celebra
l'eucaristia cal que participi de la comunió eclesial en
la integritat de tots els seus vincles. És una exigència
òbvia, atesa la intrínseca implicació existent
entre el cos de Crist Església i el cos de Crist eucaristia,
ja que, com hem afirmat més amunt, no hi ha dos cossos de
Crist, sinó un de sol.
Essent
així les coses, el Papa recorda que la participació
en el sagrament ha de ser tant en la dimensió invisible com
en la visible de la comunió eclesial.
Pel
que fa a la comunió invisible, suposa la vida de la gràcia,
per mitjà de la qual se'ns fa "partícips de la
naturalesa divina" (2Pe 1,4), així com la pràctica
de les virtuts teologals. Així mateix, la integritat dels
vincles invisibles és un deure moral del cristià que
vulgui participar plenament en l'eucaristia. L'encíclica
recorda la necessitat que tenim d'examinar-nos a nosaltres mateixos
abans de combregar, tal i com adverteix sant Pau. En aquesta línia,
el document cita el CEC 1385, on s'indica que aquell que tingui
consciència de pecat greu cal que s'acosti primer al sagrament
de la penitència abans de combregar.
Però
la comunió eclesial és també visible, afirma
l'encíclica. Recorda en aquest punt l'ensenyament conciliar
quan diu: "Estan plenament incorporats a la societat que és
l'Església aquells que, tenint l'Esperit de Crist, accepten
íntegrament la seva constitució i tots els mitjans
de salvació establerts en ella, i estan units, dintre de
la seva estructura visible, a Crist, que la regeix mitjançant
el Summe Pontífex i els bisbes, a través dels llaços
de la professió de la fe, dels sagraments, del govern eclesiàstic
i de la comunió" (LG 14). Cal, doncs, que aquesta comunió
sigui en la veritat completa, ja que "el sagrament del seu
cos i de la seva sang no permet ficcions" (EdE 38).
Aquesta
darrera afirmació és fonamental, donat que tota la
vida litúrgica exigeix una adhesió completa a la veritas,
tant pel que fa al contingut de l'oració eclesial com a l'acció
ritual i, és clar, també en els seus fonaments dogmàtics
més determinants. Per això EdE, que descriu el misteri
eucarístic amb tres mots: sacrifici, presència, banquet,
afirma que no es pot ni reduir ni instrumentalizar, sinó
que ha de ser viscut en la seva integritat, tant en la celebració
com en l'íntim col·loqui després d'haver rebut
la comunió, o durant l'adoració eucarística
fora de la missa.
En aquesta
línia, l'encíclica esmenta unes ratlles de la carta
Communionis notio, on s'expressa que l'eucaristia, tot i
celebrar-se en una comunitat particular, pertany i manifesta l'Església
una, santa, catòlica i apostòlica. Ja SC 26 havia
afirmat que "les accions litúrgiques no son accions
privades, sinó celebracions de l'Església [...]. Per
això pertanyen a tot el cos de l'Església, el manifesten
i l'impliquen".
Si ens
fem ben conscients d'aquesta realitat inherent a la litúrgia,
no costa d'entendre que l'eucaristia crea comunió i educa
a la comunió (EdE 40), atès que tota la seva realitat
ens porta a la unitat amb el Cap i el Cos, de tal forma que, amb
paraules de sant Agustí, l'encíclica recorda que "si
vosaltres sou el cos y els membres de Crist, sobre la mesa del Senyor
hi ha el misteri que sou vosaltres" (Ibid.).
Així,
doncs, des d'aquesta perspectiva de comunió, el text ens
recorda que la fidel observança a les normes eclesiàstiques
es converteix en expressió efectiva d'amor a l'eucaristia
i a l'Església (cf. EdE 42 i 52). Aleshores, ésser
complidor de les disposicions litúrgiques ja no és
una expressió merament jurídica o una regulació
capriciosa de l'autoritat, sinó un signe de comunió
que, respectant-lo, col·laborem a la comunió, i al
revés l'entorpim.
Arribats
en aquest punt, el Papa afronta novament el tema de l'ecumenisme,
recordant que també aquí prima la veritas.
És a dir, "precisament perquè la unitat de l'Església,
que l'eucaristia realitza mitjançant el sacrifici i la comunió
en el cos i la sang del Senyor, exigeix necessàriament la
completa comunió en els vincles de la professió de
fe, dels sagraments i del govern eclesiàstic, no és
possible concelebrar la mateixa litúrgia eucarística
fins que no es restableixi la integritat dels esmentats vincles"
(EdE 44). Novament es recorda que només hi ha un sol cos
de Crist, i que la comunió amb Ell en l'eucaristia
demana la comunió amb Ell en la unitat del cos eclesial.
Un cas
especial recorda l'encíclica, quan es dóna una greu
necessitat espiritual per a la salvació eterna dels fidels,
considerats singularment. Seguint el Vaticà II (Decret Orientalium
Ecclesiarum, n. 27) s'afirma que els fidels de les Esglésies
orientals no catòliques poden rebre els sagraments de la
penitència, l'eucaristia i la unció dels malalts,
seguint el que determina el CIC 844 § 3-4 i el Codi dels Cànons
de les Esglésies orientals 671 § 3-4, d'un ministre
catòlic. És bàsic, per aquesta qüestió,
que la petició sigui espontània i la disposició
bona, així com la professió de fe catòlica
sobre els esmentats sagraments.
2.5.
Capítol cinquè: Decòrum de la celebració
eucarística
Aquest
capítol posa l'accent en la dimensió sagrada de la
celebració eucarística, de la qual es desprèn
un modus celebrandi adequat, allunyant-se de la banalitat
en les formes, donat que "la senzillesa dels signes conté
l'abisme de la santedat de Déu" (EdE 48).
Es recorda
i reclama el sentit del misteri, novament (cf. EdE 49). Aquest és
un puntum dolens, com es pot comprovar pel fet que al llarg
d'aquests quaranta anys, des de la promulgació de SC (4 desembre
1963), no hi ha document magisterial, especialment els relacionats
amb la celebració de l'eucaristia, que no hi faci referència,
senyal inequívoc de la seva absència en la pràctica
eclesial, si més no en els nivells que hom pot considerar
suficients i desitjables. I, amb tot, si aquest sentit no amara
tota l'activitat celebrativa, vol dir que la comprensió de
la mateixa és més aviat deficient. Aquí tenim
encara un repte que no podem negligir, ja que ell es converteix
alhora en termòmetre de la fe d'una comunitat celebrant,
i també en la possibilitat d'unes celebracions litúrgiques
que siguin autèntica experiència de Déu per
a tots els participants. Qui pot ignorar endemés que, encara,
en moltes celebracions eucarístiques catòliques, no
són poques les persones religiosament fredes o tèbies,
i fins i tot allunyades completament del fet religiós. Si
el que contemplen, des de la seva personal situació, són
celebracions amb una expressió religiosa de poca elevació
i migrada pregonesa espiritual, com podem pensar que no es refermaran
en el seu allunyament? Com dic, tot un repte per a l'evangelització
en el segle XXI.
També
el marc celebratiu és important; ho recorda el nostre document
en parlar de la necessitat "d'un art orientat a expressar en
tots els seus elements el sentit de l'eucaristia segons l'ensenyament
de l'Església" (EdE 50), i quan convida a posar molta
atenció en la construcció i decoració dels
edificis sagrats.
El n.
52 fa una crida especial als sacerdots a la fidelitat de les normes
litúrgiques, com hem dit més amunt. Constata el Papa
l'existència d'abusos sobretot a partir dels anys de la reforma
litúrgica postconciliar. L'arrel, segons aquest document,
el trobem en un malentès sentit de la creativitat i de l'adaptació,
així com una certa reacció al "formalisme",
fent que es rebutgessin les "formes" adoptades per la
gran tradició litúrgica de l'Església i el
seu magisteri. Òbviament, tot això s'ha esdevingut
per una lectura parcial de les disposicions Conciliars, ja que sols
cal llegir SC 22, per comprendre l'"esperit" del concili
al respecte.
2.6.
Capítol sisè: A l'escola de Maria, dona "eucarística"
Acaba
l'encíclica amb una referència a la Mare de Déu,
en aquest any del rosari. És especialment suggerent la referència
al fiat de Maria i a l'amén que cada fidel
pronuncia en rebre el cos del Senyor (cf. EdE 55). La fe de Maria
és paradigma de tot creient davant el Misteri eucarístic,
i la seva mirada embadalida en contemplar el rostre de Crist es
considera un "model d'amor en el qual s'ha d'inspirar cada
comunió eucarística" (Ibid.).
La proximitat
de la Mare de Déu al Crist sofrent és expressió
d'haver fet seva la dimensió sacrificial de l'eucaristia.
El text fa referència a l'anunci de Simeó, el qual
anuncia a Maria que una espasa li traspassaria l'ànima, i
també a l'"stabat mater" de la Verge al peu de
la creu, per a culminar en el període postpasqual juntament
amb els apòstols.
Finalment,
després de destacar el do que significa la Mare de Déu
per a tots els cristians, quan Jesús ens diu: "Heus
ací la teva mare" (Jn 19, 26-27), el Papa ens convida
a rellegir el Magnificat en perspectiva eucarística,
de tal forma que comprenguem que l'eucaristia se'ns ha donat, a
fi que tota la nostra vida sigui, com la de Maria, un Magnificat
(cf. EdE 58).
3. CONCLUSIÓ
El Papa
reproposa el que va escriure a NMI 29, on afirmava que el programa,
per a aquest tercer mil·lenni, no és pas nou, sinó
que se centra en Crist mateix, a qui cal conèixer, estimar
i imitar, a fi de viure en ell la vida trinitària i amb ell
transformar la història. I ara afegeix: "La realització
d'aquest programa d'un nou vigor de la vida cristiana passa per
l'eucaristia". És així que es torna a presentar
com a autèntica fons et culmen (cf. SC 10) de tota
acció eclesial.
I perquè
els lectors de l'encíclica en comprenguem la veritat i la
urgència, el Papa dibuixa en unes breus ratlles els grans
tresors continguts en l'eucaristia i ens interpel·la amb
una pregunta que posa en evidència la necessitat que tenim
d'aquest gran sagrament. Diu el Sant Pare: "En l'eucaristia
tenim a Jesús, tenim el seu sacrifici redemptor, tenim la
seva resurrecció, tenim el do de l'Esperit Sant, tenim l'adoració,
l'obediència i l'amor al Pare. Si descuréssim l'eucaristia,
com podríem remeiar la nostra indigència?" (EdE
60).
Dr.
Jaume González Padrós
Institut Superior de Litúrgia de Barcelona
|
