Agustí Portell

Continguts, simbolisme i representacions del misteri de l'Assumpció de Maria

Barcelona, 19 de maig de 2008

La nostra parròquia te la doble titularitat de la Concepció Immaculada i de l'Assumpció de Nostra Senyora. L'any passat vam veure tradicions populars entorn a la primera festa. Aquest any, tractarem sobre l'Assumpció de Maria des del punt de vista dels seus continguts, simbolisme i representació en la pintura i el teatre religiós, es a dir, com la fe de l'Església en l'assumpció de Maria s'ha anat expressant al llarg dels segles en l'art, a partir d'uns relats molt antics que també veurem.

El dia 1 de Novembre de l'any 1950, el Papa Pius XII definia el dogma de la Assumpció en la Constitució apostòlica Munificentissimus Deus amb aquesta sentència: "Per l'autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, dels benaurats apòstols Pere i Pau i per la nostra, pronunciem, declarem i definim ser dogma de revelació divina que la Immaculada Mare de Déu, sempre Verge Maria, acomplert el curs de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima a la glòria celestial". Sabem, però, que això no era una declaració aïllada dins l'historia de l'Església, sinó que responia a la culminació d'una llarguíssima tradició. El mateix Papa feia referència en l'esmentat document a la fe del poble creient com a font de la doctrina. En efecte, la fe en l'Assumpció de Maria comença en la fe popular del poble de Deu sobre el segle IV a l'orient, i des d'allí es difon vers els segles VI-VII a l'occident. És una tradició testimoniada ja pels Pares de l'Església, com Sant Joan Damascè i ensenyada més tard per teòlegs com Sant Bonaventura i Sant Bernadí de Siena.

L'Església comença a celebrar litúrgicament l'Assumpció de Maria ja en temps molt antics. La seva festa és fixada aviat el 15 d'agost. L'emperador bizantí Maurici ordenava en un decret a finals del segle VI que fos celebrada en aquest dia a tot l'imperi. Era prop de les dates de les feries Augustals, paganes, que havien celebrat entre d'altres la festa de Diana i la cloenda de les feines agrícoles de recol·lecció. Encara avui a Itàlia es coneix popularment la festa de l'Assumpció com "il Ferragosto", les feriae Augustae. Pot ser una coincidència, però aquesta època de l'any amb el cel blau intens, a ple sol i amb la calor abrasadora del final de la canícula, concorda amb l'esperit de plenitud que representa el misteri de l'Assumpció de Maria. A les esglésies orientals precisament per aquest sentit, és l'última gran festivitat abans de cloure l'any litúrgic, que començarà de nou el dia 1 se setembre. A l'Església Catòlica, en canvi, el nou any litúrgic comença com sabem el primer diumenge d'Advent, després de la solemnitat de Crist Rei, que també te un gran sentit de final de la història, en aquest cas a nivell còsmic (Parusia, Judici final universal, etc.).

La festa litúrgica del 15 d'agost, anomenada de la Dormició a l'Orient i de l'Assumpció a Occident, va anar prenent cada vegada més rellevància dins del calendari litúrgic. És curiós, però molt significatiu, per exemple, que molts segles més tard Napoleó, ja Emperador, que havia nascut un 15 d'agost, ordenés celebrar la festa de Sant Napoleó en aquesta mateixa data. Per això va fer traslladar al 15 d'agost la commemoració d'un màrtir de nom semblant -Neopolo- que va transformar en sant Napoleó i va voler convertir la diada de l'Assumpció en una festa d'exaltació de l'Emperador.

Anem, ara, als orígens de la fe en l'Assumpció de Maria. Els Evangelis i els Fets dels Apòstols ens parlen certament de Maria, però no del final de la seva vida. Trobem a la Mare de Jesús en l'Anunciació, el Naixement i en altres relats de la infància del seu Fill, en alguns passatges de la vida pública de Jesús com les Noces de Canà, al peu de la Creu, i finalment a Jerusalem pregant amb els deixebles i altres dones en espera de la vinguda de l'Esperit Sant desprès de l'Ascensió de Jesús. Son potser pocs passatges, però prou significatius per expressar la proximitat de Jesús amb la seva Mare.

Després de Pentecosta ve un silenci sobre la persona de Maria. Sant Pau, per exemple, només ens diu en la carta als Gàlates, "Deu envià el seu Fill nascut d'una dona...", sense aportar cap altre informació. Segons la tradició, després de la mort de Jesús el deixeble estimat va acollir Maria en base a les paraules de Jesús adreçades des de la creu en el quart Evangeli: "Dona aquí tens el teu Fill", i al deixeble estimat "aquí tens la teva mare". I com ens diu l'evangelista: "des d'aquell dia el deixeble la acollí a casa seva".

Maria hauria acompanyat, doncs, a Joan, residint amb ell ja sigui a Efes al Àsia Menor, segons una tradició tardana del segle XII, o a Jerusalem segons una tradició més antiga i versemblant. En relació amb Efes, recordem que el llibre de l'Apocalipsi va ser suposadament escrit per Joan a l'illa de Patmos que es troba molt a prop d'aquesta ciutat. Fins hi tot es venera a Efes una anomenada casa de Maria. La majoria de escrits, però, situen els finals de Maria a Jerusalem. Així quan peregrinem a Jerusalem podem anar a la Basílica de la Dormició a Sió, prop del Cenacle, custodiada pels monjos benedictins alemanys. Allà, rodejada dels apòstols, hauria acabat la seva vida mortal. I podem venerar la seva sepultura a la Vall de Josafat, prop de l'hort de Getsemaní, en una basílica ortodoxa del segle IV o V, que conserva la tomba buida de Maria, des d'on el cos glorificat de Maria hauria pujat al cel al tercer dia.

La pietat, la curiositat i l'interès per Jesús per part dels primers creients fa que apareguin ben aviat escrits sobre suposats fets i paraules de Jesús i també de la seva Mare que no haurien quedat recollits en els evangelis canònics. Es fan ressò de tradicions orals anteriors i a l'hora les difonen. Son escrits pietosos d'autors anònims, moltes vegades atribuïts suposadament a personatges amb autoritat, com a alguns apòstols o deixebles propers a la persona de Jesús, tot i que en realitat fossin escrits molts anys desprès de la seva mort. Amb la suposada autoria els volien conferir una carta d'autenticitat. Això són els anomenats llibres apòcrifs.

Apòcrif, en el sentit etimològic de la paraula, significa cosa amagada, oculta. Després la paraula va venir a significar llibre d'origen dubtós, la autoria del qual era impugnada. No formen part dels escrits que l'Església va reconèixer com a revelats quan al segle IV va fixar el Cànon, al menys en les seves línies fonamentals. Bona part es conserven en la llengua original, generalment el grec, y en diverses traduccions o reelaboracions llatines i orientals (coptes, siríaques, etíops, armènies, àrabs, eslaves). Alguns es conserven nomes en aquestes versions o fragmentaries. Entre els anomenats apòcrifs neotestamentaris tenim apòcrifs de les nativitats i les infàncies de Jesús i de Maria, de la passió i de la resurrecció del Senyor i els que aquí ens interessen, els apòcrifs del Trànsit o Assumpció de Maria, que semblen iniciar-se a mitjans del segle V, o segons alguns autors inclús abans.

El Dr. Armand Puig en el seu recent llibre "Els Evangelis apòcrifs" ens en dóna una visió aclaridora. Entre aquests apòcrifs assumpcionistes trobem el anomenat "Llibre de Sant Joan Teologos", traduït amb d'altres a la BAC (evidentment no confondre amb el quart Evangeli, canònic). En aquesta narració, Jesús ve a buscar l'ànima de la seva mare, però la pujada del cos al cel no hi apareix visiblement, sinó que els apòstols comprenen que al tercer dia de ser al sepulcre el cos ha estat traslladat al paradís, perquè senten unes melodies angèliques i troben el sepulcre buit. És un dels apòcrifs assumpcionistes més difosos a l'orient bizantí. Això tindrà la seva importància en la iconografia pròpia de les Esglésies orientals, com després veurem.

A l'occident, en canvi, tindrà mes difusió un altre llibre, més tardà i en llatí: el Transitus B, o Pseudo-Melitó, anomenat així per que va precedit per una suposada carta del bisbe Melitó de Sardes que afirma haver estat deixeble de Sant Joan Evangelista. Aquí es narra explícitament com el cos glorificat de Maria puja al cel sota la mirada dels apòstols, al tercer dia de la mort. És aquest el text bàsic de les tradicions assumpcionistes occidentals. En un altre llibre també molt difós a l'occident, el conegut com a Transitus A o Pseudo-Josep d'Arimatea, sant Tomàs arriba tard al sepeli i només és a temps de contemplar com s'enlaira el cos ressuscitat de Maria que li allarga una cinta, com a penyora de la seva incredulitat.

Moltes d'aquestes narracions, prenent com a relat principal el Transitus B, van ser refoses en la edat mitjana en la anomenada Llegenda Àuria, col·lecció d'hagiografies redactada cap a l'any 1265 per Jaume de Voràgine o de Varezze, arquebisbe de Gènova, i que tindrà una importància capital en la història de l'art occidental per constituir un dels repertoris iconogràfics mes difosos.
En resum, tots ells relaten, amb algunes variacions, com Maria al final de la seva vida mortal, rep la visita d'un àngel que li anuncia que aviat es retrobarà amb el seu fill. En efecte, poc desprès, Jesucrist, o bé un àngel, ve a buscar la seva ànima per dur-la al cel. Al tercer dia el seu cos és glorificat al unir-se de nou amb l'ànima i ser assumpta en cos i ànima al cel, de forma visible als ulls dels apòstols o de forma oculta. Més tard, quan parlarem de les representacions teatrals, ho veurem amb més deteniment.
La fe de l'Església no es fonamenta en aquestes narracions que contenen a vegades elements bastant fantasiosos, sinó al revés, els relats son l'expressió de una fe desenvolupada en l'Església a partir de la Tradició apostòlica i celebrada litúrgicament des de temps molt antics.

Els models iconogràfics de l'Assumpció de Maria es basaran, però, en els relats que contenen aquests llibres. La fe necessita ser celebrada, i la celebració i la devoció demanaren cada vegada mes la plasmació en imatges del que se celebra i de la persona santa a qui s'adrecen les pregaries, en aquest cas, de Maria en el seu trànsit. Al llarg dels segles s'han reproduït més uns o altres aspectes del misteri: la dormició o mort, la pujada o assumpció de Maria al cel -ànima o cos i ànima-, o la coronació en la seva glorificació en arribar al cel. Ho veurem seguidament.

Les primeres representacions pictòriques d'aquest Misteri les tenim en forma de icones. Mostren a Maria ajaguda al llit, com si estigués dormint, d'aquí el nom de dormició. Està envoltada pels apòstols, a vegades acompanyats per Pares de l'Església i bisbes que s'hi volen fer presents. Jesús, en una màndorla amb multitud d'essers celestials, ve a buscar l'ànima de la seva mare. El cel, representat per la verticalitat, s'ha fet present en el nostre mon, horitzontal. Jesús pren delicadament en els seus braços l'ànima de la seva mare, en forma d'una nena embolcallada. És la imatge contraposada a la de Maria amb el nen als braços. Mentre allí es posava de manifest que Déu s'havia fet carn - encarnació -, ara es fa present la deïficació de l'home: l'home després de la mort es fa u amb Déu. Tot es serenor en la icona, està fora del temps i de l'espai.

El misteri es fa especialment present quan davant la icona hi crema una llàntia, la llum, imatge de Jesucrist que és la llum del món. És una realitat quasi sacramental en l'Església d'Orient. La icona de la Dormició es troba sempre al iconòstasi de les esglésies, aquella barrera que separa l'espai dels fidels del reservat als preveres i diaques per la celebració de l'eucaristia i que representa simbòlicament la separació del nostre món del espai celestial. En una filera superior de l'iconòstasi hi son representades les 12 festes principals de l'església, (4 de la Mare de Déu, entre elles la Dormició, i 8 del Senyor), entorn a la icona de la Festa de les Festes: la Resurrecció del Senyor. Durant la festa de la Dormició i els dies preparatoris, la icona també es col·locada en un ambó al mig del temple per a ser venerada pels fidels, que la besen amb gran devoció. Aquest model representatiu de la Dormició, va passar al occident, on podem admirar-la encara en els esplèndids mosaics lluents d'or de l'absis de Santa Maria la Major, per exemple.

Mentre que a l'orient es manté fixada fins avui la imatge en la icona, a l'occident va modificant-se el model baix l'influx dels nous canvis de pensament. Ho podem veure clarament en la pintura del Mantegna encarregada al segle XV per Lodovico Gonzaga de Màntua per la seva capella privada, i que avui es troba al Museu del Prado (per cert un dels primers quadres que Eugeni d'Ors salvaria en cas d'incendi al museu ).
La escena recorda la típica disposició de la icona: el cos de Maria ajagut al llit, envoltat pels apòstols, un d'ells l'encesa, un altre recita pregaries. El cel, però no hi és present. No hi ha Jesucrist ni ningun àngel. Al fons es veu un paisatge dels afores de Mantua, el pont de sant Jordi sobre la llacuna que el riu Mincio formava en envoltar els murs del castell. L'escena sembla tenir lloc en una estança del castell dels Gonzaga. Tota la transcendència ha desaparegut, per concretar a traves de la tècnica de la perspectiva l'espai -sala del castell- i el temps -la Màntua renaixentista-.
El centre de l'univers ja no és Déu, és l'home. Es cert que hi ha qui afirma que originàriament la taula tenia una part superior on hi apareixia Jesucrist rebent l'anima de la difunta, i que mes tard s'hauria serrada i podria correspondre a un fragment conservat a la pinacoteca de Ferrara. El que es evident, però, és que la visió ha canviat totalment, i això reflecteix el nou corrent de pensament a occident.

Uns anys mes tard, un nou model iconogràfic pren el relleu a la Dormició. És la representació de la assumpció o pujada de Maria, ressuscitada, al cel. Una de les grans pintures d'aquest nou model es la que Tiziano va fer per encàrrec dels franciscans a Venècia, que encara avui dia podem admirar en la Pala o retaule major de l'església de Santa Maria dei Frari a Venècia. Maria, amb tota la seva corporeïtat i plena de vigor, amb un ample vestit de color vermell, es enduta al cel, com xuclada per una força superior. Un Déu Pare a l'angle superior esquerra, que ens pot recordar per la seva potència al de la capella sixtina, sembla dinamitzar tota l'escena. A baix, els apòstols entorn al sepulcre buit contemplen meravellats la poderosa escena i alcen els braços, expressant al mateix temps entusiasme i temor. Ja no queda res de la espiritualitat contemplativa de la icona. Aquí tot es força que pot enlairar l'home fins a cims insospitats.

Richard Wagner, en la seva autobiografia "Mein Leben", ens explica la seva vivència davant d'aquesta obra d'art. Es trobava a Venècia invitat pel matrimoni Wesendonk en un estat de sequedat creativa, deprimit, inactiu. La contemplació de l'Assumpció de Tiziano, però, li va ser com una revelació. Li va trametre tal energia que a l'instant va prendre la determinació de tirar endavant els seus "Mestres Cantaires" que tenia aturats des de feia anys, i va començar a escriure tant febrilment que no va parar ni en el tren de tornada a casa fins enllestir la més llarga de les seves operes i una de les més reeixides.

Anem ara a l'Espanya dels grans místics, de Sant Joan de la Creu , de Santa Teresa d'Àvila: "Vivo ya fuera de mí / Después que muero de amor, / Porque vivo en el Senyor / que me quiso para Si". El Greco és el pintor que millor reflexa aquella espiritualitat. Una de les seves Assumpcions de Toledo, la conservada avui al Museo de la Santa Cruz, ens en pot servir d'exemple. Les figures son alhora corporals i espirituals, la matèria està transformada per uns colors i una llum que no son d'aquest mon. Tot i reconèixer-se la ciutat de Toledo a baix, tot esta distorsionat. Les figures fimbrejen com a flames, els contorns es difuminen, s'estilitzen i s'allarguen els cossos. Tot i ser figures corpòries, estan com insuflades d'un foc espiritual que les enlaira i les fa evanescents. Maria ascendeix en una espiral cap al cel, lleugerament empesa cap amunt per un àngel al seus peus i atreta per la força de l'Esperit Sant que al mateix temps davalla cap a ella.

Rainer Maria Rilke, el més gran poeta en llengua alemana del segle XX, quan va visitar Toledo es va sentir tan impressionat per aquesta pintura, que va escriure un vers dedicat a l'Assumpció de Maria, "Himmelsfahrt Mariae"; ell, que si be és un poeta de una gran espiritualitat, no sentia masses simpaties pel catolicisme. Escriurà mes tard que el trànsit del sensible al suprasensible, que ell com a poeta intenta realitzar amb tan gran esforç, ho porten a terme els àngels del Greco amb tota facilitat.
"Maria ha estat enduta al cel, els àngels se'n alegren" resa el cant d'aclamació a l'Evangeli de la missa de Santa Maria Assumpta. Aquí ho celebren amb música, amb un concert celestial. Alguns autors creuen que aquesta pintura es tractaria en realitat d'una Immaculada i no de l'Assumpció. La representació iconogràfica no es tan diferenciada. De fet, potser tampoc el sentit teològic del Misteri de la Concepció Immaculada de Maria i el la seva gloriosa Assumpció és en el fons tan diferent: Déu ens salva del Pecat (Concepció Immaculada) i de la Mort (Assumpció).

I en el nostre recorregut pel mon pictòric arribem a una de les visions més dramàtiques del misteri: la mort de Maria, pel Caravaggio, avui al Museu del Louvre. El Caravaggio, un pintor amb una vida molt agitada i turmentada, te una visió del mon amb moltes ombres (és el creador de l'anomenada pintura del clarobscur). Crea aquesta obra cap a l'any 1605.
La escena es desoladora: una dona de mitjana edat, morta, sobre un tauló, amb signes de sofriment, la cara, els peus i el ventre inflats. Diuen que l'artista va prendre per model el cadàver d'una prostituta ofegada al Tiber. La rodegen uns personatges desconsolats -els apòstols i Maria Magdalena- que, desfets pel dolor, casi ni gosen mirar el cadàver. Al fons un llit amb els llençols rebregats, que tradueixen la agonia que ha hagut de patir la difunta abans de morir. Que lluny del llit ben travat que apareix en les escenes de l'Anunciació com a símbol de la virginitat! Una llum indirecta entra en la escena del nostre quadre per una finestra alta que ni s'arriba a veure. El cel està clos. El sostre massís no deixa cap escletxa per a l'esperança. Un cubell per terra, per rentar el cadàver, però buit, sense l'aigua de la vida.
El quadre es tan pessimista, que va ser rebutjat pels frares de Santa Maria della Scala que l'havien encarregat. Em venen al cap les paraules que Dostoyevski posa en boca del príncep Mishkin quan davant del Sant Crist de Holbein amb el cos tan desfigurat, quasi descompost, diu impressionat a Rogochin "aquest quadre, aquest quadre pot fer perdre la fe a més d'un creient!".

Els que volem ser homes de fe, però, tot i que hem de passar pel dolor i la mort, podem enlairar de nou la mirada amb esperança per que no s'acaba tot aquí. I així ho farem ara amb unes imatges molt optimistes: la glorificació o coronació de Maria al terme de la seva vida mortal. Maria coronada com una emperadriu bizantina al mosaic del absis de Santa Maria la Major."Teniu la Reina a la dreta vestida amb brocats d'or", canta el salm responsorial a la missa de l'Assumpció. És l'imatge de Crist coronant la seva Esposa, l'Església. "La princesa t'espera enjoiada, l'esposa et ve a la dreta vestida amb or d'Ofir" continua el salm.

A casa nostre tenim aquella coronació mes senzilla, però tan entranyable del frontal d'altar de Santa Maria de Lluçà al Museu episcopal de Vic. O podem anar a admirar les coronacions de la pintura flamenca en aquell període de gran optimisme i prosperitat econòmica. O ens alegrarem contemplant la coronació del retaule del beat Fra Angelico al Louvre on Maria hi apareix coronada com a reina de cels i terra, tal com ho havien prefigurat les exaltacions de Betsabé i Ester en l'Antic Testament. La memòria de Maria Reina se celebra litúrgicament des de l'any 1954. Actualment és una setmana desprès de l'Assumpció, però hi està íntimament lligada."Teniu la reina a la dreta, vestida amb brocats d'or" resa també el cant d'entrada a la missa el dia 22 d'agost.

I acabarem parlant de les representacions teatrals del misteri de l'Assumpció. El poble creient no en tenia prou amb la celebració litúrgica que en gran part no comprenia, ni amb l'imatge pictòrica, sinó que volia veure representats els fets tal com havien succeït. La representació teatral podia satisfer aquest anhel. El teatre, que en el mon grec havia tingut un sentit religiós, va anar canviant en el mon llatí, perdent la dimensió religiosa. A finals de l'Imperi romà va progressivament minvant en favor d'altres representacions escèniques: el mim, l'acrobàcia, el circ, fins que amb la ruralització del mon civilitzat acaba desapareixent tota activitat escènica. Els pares de l'Església, com Tertulià, hi havien contribuït amb els seus atacs al que consideraven afavoria la immoralitat de la societat.

Desprès de segles de silenci, comencen a aparèixer senzilles escenificacions dialogades en torn a les festes litúrgiques dins dels temples. Així, coneixem una Visitatio Sepulchri de la catedral de Vic (segle XII) o un Planctus Mariae, plany de la Verge al peu de la Creu, de la col·legiata d'Àger (segle XIII). Sota el impuls de les ordres mendicants, les representacions van anar adquirint cada vegada mes espectacularitat a partir del segle XIII. Així arribem a les primeres representacions assumpcionistes que a partir de actes litúrgics i paralitúrgics es comencen a celebrar a l'interior del temple. Ha arribat fins als nostres dies un drama litúrgic, text i música,en llatí de principis del segle XIV que sabem s'interpretava al temple de Santa Maria de l'Estany.

Actes paralitúrgics com la processó de l'enterrament de Maria o el parament del llit de la Verge Dormida, han persistit fins avui. A la nostra parròquia, ja des de fa uns anys s'ha recuperat la tradició amb la veneració de la Mare de Déu Dormida els dies 14 i 15 d'agost, quan es col·loca el seu llit amb la imatge jacent al mig del temple, i es guarneix amb plantes aromàtiques per recordar que Maria no va conèixer la corrupció del sepulcre. Aquest any passat es va reiniciar a més la processó pel claustre. Després de les destruccions de la revolució del 36 son pocs els llits de la Mare de Deu dormida que han sobreviscut o han estat reproduïts a Catalunya. Entre ells citaré el magnífic llit de la catedral de Girona, la Mare de Deu Dormida de la capella rodona del claustre de la catedral de Vic, la de Santa Maria de Mataró, la de Santa Maria del Pi (reproduïda) i per suposat, la de la Parròquia de la Concepció de Barcelona.

I anem ara a les representacions dels Misteris assumpcionistes que avui podem veure representats a les nostres terres: el Misteri de la Selva de Camp i, per suposat, el Misteri d'Elx. El Misteri que avui veiem representat a l'església parroquial de Sant Andreu de la Selva de Camp, al Baix Camp, es basa en la escenificació del text de l'anomenada "Representació de la Assumpció de Madona Sancta Maria". Es tracta d'un drama sacre escrit en llengua catalana conservat en un manuscrit de finals del segle XIV. El text, amb anotacions de la música, va ser descobert a finals del segle XIX en una llibreta amb censals i altres textos, que es trobava a l'arxiu parroquial de la vila. Els historiadors creuen que la redacció hauria tingut lloc a Tarragona, perquè unes estrofes que contè la mateixa llibreta fan referència a Tarragona i la seva patrona Santa Tecla. Podria haver estat redactat per un bon teòleg dominicà del convent d'aquesta ciutat, perquè conté semblances temàtiques amb un sermó de l'Assumpció de Sant Vicenç Ferrer, i podria estar relacionada amb una representació documentada l'any 1388 que va tenir lloc a la plaça de la Font, prop del convent dels frares predicadors de la ciutat. L'obra es basa fonamentalment en la Llegenda Àuria, en el Liber Assumptiones del Pseudo-Agustí i en l'apòcrif anomenat TransitusB o Pseudo-Mellitó, i utilitza en l'elaboració elements provinents de la litúrgia.

La musica que assenyala la consueta es bàsicament musica litúrgica, gregorià, provinent de himnes com el Veni Creator Spiritus, Vexilla regis, Pange lingua i d'altres. També hi ha melodies populars. No queda copia del manuscrit amb la música, perquè probablement mai va existir. En efecte, les acotacions en la consueta indiquen que el text es canti en la tonada, "al so", d'aquestes melodies que eren ben conegudes per tothom. L'argument és semblant al del Misteri d'Elx que desprès veurem, però amb algunes variacions: és Jesús mateix qui pren l'anima de Maria, no els àngels -com ho faran en misteris mes tardans com el d'Elx-, hi participen diables que volen fer caure a Maria en temptació abans de morir. Els jueus que volen impedir l'enterrament i cremar el cos de Maria perquè no pugui ressuscitar, queden sécs i al final només alguns es converteixen i sanen, mentre que a Elx queden amb les mans paralitzades i tots es converteixen (potser reflex del canvi d'actitud davant les comunitats jueves que en temps mes tardans com a finals del XV no van tenir mes opcions que convertir-se o emigrar). I finalment, no hi ha l'episodi de Sant Tomàs que desprès veurem.

Des de 1980 es pot veure de nou representat aquest misteri els dies 14 al vespre i el 15 d'agost a la tarda a l'esmentada església parroquial de Sant Andreu a la Selva de Camp. Hi participen molts actors, músics, la colla de Diables del Baix Camp, luminotècnia, maquilladors... Hi sonen tambors, sacs de gemecs, flautes, flabiols... S'interpreten melodies medievals com les del "Llibre Vermell de Montserrat". Els actors-cantants van revestits amb ornaments litúrgics, i amb una escenografia molt simple i sòbria es crea amb la bellesa dels cants i de la lletra un clima de gran serenor i espiritualitat, quasi litúrgic. Tot l'espectacle és d'una extraordinària dignitat, d'una gran qualitat artística i espiritual, degut a la dedicació i valia de tots els que el fan possible, entre ells Mn. Armand Puig, en qui m'he basat per redactar aquest capítol, seguint la seva introducció, molt documentada, al llibre del Misteri de la Selva.

I acabarem amb el Misteri d'Elx. Tot el que es pot dir d'aquest espectacle és superlatiu: l'únic espectacle tardo-medieval al mon que ha arribat als nostres dies havent-se interpretat ininterrompudament des de finals del segle XV, amb tota la escenografia de gran complexitat pròpia de l'època, a les catedrals del país. Tenim documentades representacions semblants a les catedrals de València i Lleida, amb gran complexitat escenotècnica, però cap d'elles ha sobreviscut. Nomes a Elx ha pogut fer front als canvis de mentalitat, a les repetides prohibicions derivades de les disposicions del Concili de Trento, a les diverses vicissituds de l' història.

I es per que per els habitants de Elx ha estat des de sempre el seu signe d'identitat. Tot el poble hi participa de una manera massiva, be com a actor, tramoista, escenògraf... o com a espectador que com en altres temps entra al espectacle amb menjar i begudes, aplaudeix, es venta sorollosament, comenta amb els veïns, i es commou fins a plorar en la apoteosi final. El públic seu en la nau del temple, s'està dret al passadissos laterals i a les tribunes superiors, omple com pot tot l'espai que ha anat ocupant des d'hores abans. La nit prèvia, la "Nit de l'Albà", l'han passada al carrer tirant més coets que en cap altre festa a les terres mediterrànies. I la celebració litúrgica es barreja tant estretament amb la representació del misteri que es difícil saber on acaba i on comença cada acte. Tot això, junt amb la magnifica qualitat del text i de la musica, han fet que l'espectacle fos catalogat com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

La consueta mes antiga que s'ha conservat del Misteri assumpcionista d'Elx es de la primera meitat del segle XVII, però els trets lingüístics ens ajuden a datar una redacció original a finals del segle XV. Altres parts demostren reescriptures fetes al segle XVI, degudes probablement a l'introducció de noves composicions musicals pròpies de la polifonia renaixentista. I es que el Misteri d'Elx no ha estat una peça de museu, sinó que ha estat sempre un espectacle viu on si han anat afegint elements propis de cada època. Aquesta consueta que deia, conté tant el text literari del Misteri, en vers i escrit en català, com la seva partitura musical i les acotacions escèniques per a ser representada.

Tots els actors han de ser masculins. La Verge Maria i les altres Maries estan interpretades per nens, veus blanques. Els personatges mes sagrats com el Pare Etern, Sant Pere i el anomenat Àngel Major, estan reservats als preveres. Tot l'espectacle es cantat, en gran part a capella. Els cants contenen melodies que procedeixen de diverses èpoques: medievals, renaixentistes i alguns afegits barrocs. Hi ha peces monòdiques i polifòniques. L'orgue sona entre alguns cants, així com instruments de cordes: guitarres i arpes. Hi ha constància d'una capella musical amb altres instruments abans de 1835.

La representació es divideix en dos actes: la primera jornada se celebra desprès de cantar les Primeres Vespres de l'Assumpció la tarda del dia 14 d'agost i finalitza amb la mort de Maria i l'assumpció de la seva ànima al cel, enduta per un àngel. La segona, al dia 15 desprès de les segones Vespres conté la pujada del cos de Maria unit a l'ànima i acaba amb la coronació de Maria al cel. Els actors actuen al llarg del passadís central de la nau i en un cadafal instal·lat sota la cúpula central. Hi ha un complicat sistema de tramoies i enginyis: en el cadafal hi ha una trapa per fer-hi desaparèixer el nen que representa la Mare de Deu que quan mor és substituït per una imatge jacent. Dalt la cúpula, un cel que s'obre i es tanca per deixar baixar elements celestials i pujar-hi Maria: d'allà baixa i puja el núvol o magrana que transporta l'Àngel, i l'araceli o rescelica, que portarà a Maria, i finalment un tron on viatjarà la Santíssima Trinitat quan tindrà lloc la coronació.

L'espai escènic ocupa, doncs, tant l'espai horitzontal com el vertical, el cel com la terra. S'ocupa l'espai sagrat, la basílica de Santa Maria, i el profà, els carrers d'Elx per on transcorre la processó litúrgica de l'enterrament al mati del dia 15. El dia i la nit -hi ha processó nocturna amb candeles per vetllar la Mare de Deu Dormida- la litúrgia s'uneix íntimament amb la representació del drama sacre. En efecte, com he dit, el cant de les Vespres Solemnes te lloc abans de començar les representacions i la Missa de Assumpció se celebra al mateix lloc on a la tarda seguirà la representació teatral.

L'argument es base principalment en la Llegenda Àuria i és aquest: Maria entra a la Basílica amb a les altres Maries i un seguici de sis angelets, i els expressa que desitja reunir-se amb el Seu Fill. Seguidament fan pregaria visitant els llocs de la passió de Jesús que es troben al llarg de la nau. Arribada al cadafal col·locat en un escenari al presbiteri, rep la visita de un àngel que baixa del cel en un núvol o magrana, i li entrega una palma -la que obtenen els testimonis de Jesucrist en la Vida Eterna- i anunciant-li que aviat es reunirà amb Jesucrist al cel. Ella demana abans poder despedir-se dels apòstols. Aquests arriben de forma miraculosa des de les llunyanes terres on estaven anunciant l'Evangeli. Només hi falta Tomàs, que es a la Índia. Maria s'ajeu en un llit, entrega la palma a Joan i s'adorm o mor. Uns altres àngels baixen del cel en l'araceli i acompanyen els seus cants amb arpa i guitarra. l'Àngel Major pren l'anima de Maria i la puja al cel en l'araceli. Així finalitza la primera jornada o Vesprà.

L'endemà, en la segona jornada o La Festa s'encensa el cos jacent i s'organitza la processó de enterrament. Durant aquesta, els jueus volen assaltar la comitiva i cremar el cos de Maria per evitar que ressusciti com va fer-ho Jesús, però al intentar agafar la llitera les mans se'ls queden paralitzades. Només desprès de convertir-se i fer-se batejar per Pere, recuperen la salut. Maria és enterrada, i als tres dies el seu cos és assumpte al cel sota la mirada dels apòstols. Tomàs arriba en retard pel passadís central del temple, però encara pot veure a Maria enlairar-se.
Veiem com molts aspectes recorden la vida de Jesús als Evangelis: anunciació, visita als llocs de la Passió -Getsemaní, Calvari i Sant Sepulcre- pregaria abans del traspàs, crida dels apòstols, controvèrsia dels jueus, tres dies el cos dipositat al sepulcre. També l'absència de Tomàs en la primera aparició de Jesús al cenacle es reflexa en la seva arribada tardana. Totes aquestes semblances volen dir-nos que Maria va ser la deixeble perfecte de Jesús i va portar una vida identificada amb Ell.
I arribem ja al final: en entrar al cel, Maria és coronada com a Reina de cel i terra per la Santíssima Trinitat, envoltada per tota la cort celestial. Una pluja de flocs daurats cau dels del cel sota l'apoteosi de la musica del orgue, el repic de campanes, l'esclat de coets i l'aplaudiment de tot el públic.

Per acabar voldria fer només una reflexió. Si fa 2000 anys hagués existit la càmera de fotos i la televisió, tindríem ara imatges mes fidedignes que les creades per la fe al llarg dels segles? De ben segur que no! I és que el Misteri de l'Assumpció de Maria no pot ser copsat ni amb els sentits, ni només amb la intel·ligència i els sentiments. Es quelcom molt més profund, ha de ser viscut en la fe i en la intimitat amb Deu. El que ha succeït ja en Maria, és el que esperem que ens succeeixi a cadascú de nosaltres al final dels temps, l'encontre ple de la totalitat de la nostra persona -això vol dir cos i ànima- amb Déu. Les imatges i les narracions seran sempre només aproximacions a aquesta veritat.