HOMILIA DE LA MISSA DE L'ASSUMPCIÓ
Mn. Artur Migas, sacerdot polonès adscrit a la parròquia - 15/8/2006

Estimat senyor rector, reverends concelebrants i ministres de l'altar, distingits representants de les autoritats, de les associacions del barri i de la ciutat, estimats germans i germanes en el Senyor:

"Qui és aquesta que puja del desert, recolzada en el seu estimat?
Les donzelles, en veure-la, l'han complimentada; les reines l'han enaltida:
«Qui és aquesta que s'aboca com l'aurora, bella com la lluna?»"

Així, amb els versets del Càntic dels Càntics, podríem descriure el misteri de la fe que contempla i celebra avui alegrement l'Església sencera. Assumpció de la Mare de Déu, Maria Santíssima, «en cos i ànima» al cel. Puja a l'estatge de Déu, des del desert, des del lloc escàs d'aigua i de vida. És el símbol del nostre actual estat. Així és la terra que la Immaculada deixa enrere, un món on a Déu el trobem només de manera parcial, deformat com en el mirall dels antics (1Cor 13). Maria puja al cel per veure ja cara a cara, per conèixer i experimentar ja directament, sense enigma, sense la foscor de la fe, per contemplar el Creador, el seu Estimat, al qual va introduir visiblement al món.

Però puja des del desert, d'aquesta realitat temporal, recolzada en el seu Estimat. El text inspirat, si ho apliquem a la Verge Maria, ens indica una gran unió, la identificació de Maria amb el seu Fill Diví i amb la Trinitat Santíssima. Submissió i confiança que veiem en Maria a les pàgines de l'Evangeli, simbolitzades amb aquell «recolzar-se en» l'ESTIMAT. Comptar amb el seu braç, amb el seu Poder i Amor, i no només amb les seves pròpies forces i qualitats. "Sóc l'esclava del Senyor". La humil confessió de Maria a l'hora d'acceptar l'anunci de l'Àngel, ens descobreix aquesta profunditat de confiança que veiem en tots els moments de la seva vida terrenal, des de la maternitat virginal, la fugida a Egipte, la intercessió a Canà, fins a quan s'eclipsava el sol i s'enfosquia l'horitzó, com quan va perdre a Jesús en el Temple o quan va sofrir amb la seva escruixidora passió en el Gòlgota. Aquest continu "Fiat: Facis en mi segons la teva voluntat" és el motiu més profund de la seva elecció a ser Mare de Déu i de la seva glòria actual, de la seva associació especial amb la victòria de Crist Ressuscitat.

Si en els últims segles el paper fonamental de Maria es veia amb raó en la seva mediació, en la seva intercessió, PER MARIAM AD IESUM (per Maria a Jesús), en les darreres dècades l'Esperit Sant suscita en tota l'Església un moviment complementari: AD MARIAM PER IESUM (a Maria per Jesús): descobrir la grandesa i el paper de Maria a la llum de Crist.

Ell ens remet a tots a Maria ("Fill, filla: aquesta és la teva Mare. Deixa que t'ensenyi els meus camins"). Sense Crist no ens podem entendre a nosaltres mateixos, qui som i quina és la nostra vocació en el món. Tampoc podem entendre a Maria i els seus misteris. Encara avui l'Esperit Sant està purificant en nosaltres algunes estranyes idees quietistes del passat, per exemple ensenyant-nos a NO contraposar la clemència, la bondat de Maria a la severitat o 'empipament' del seu Fill. La protecció, oració misericordiosa de Maria, la nostra Mare, és tan eficaç perquè expressa l'infinit Amor de Déu, el seu rostre maternal, les seves entranyes de Misericòrdia. L'Esperit porta a l'Església a veure a Maria, els seus privilegis i la seva maternitat espiritual que exerceix des del cel sobre nosaltres, com a fruit de l'íntima unió dels seus desitjos amb els de Crist. Ens ensenya a mirar a Maria com la icona de l'Església mateixa, el seu model i el seu primer i més sublim membre. És, efectivament, la primera criatura que va viure totalment per Jesucrist, i la seva existència no va tenir altre objectiu més que ELL, el seu Fill i el seu Déu. Recolzada en Crist.

En aquesta imatge podem veure també el que ja subratllaven els Pares de l'Església (els escriptors cristians dels primers segles): a la Nova Eva que acompanya a Crist, Nou Adam en la seva marxa redemptora (2ª lectura). Maria, Nova Eva, associada a la Humanitat del seu Fill, és el principi de la creació nova, el cim de l'obra redemptora de Déu. Recolzada sempre per la fe en el seu Fill, el seu Déu, ho troba en manera definitiva en el moment de ser Assumpta al cel. Assumpta. El prefix Ad amb el verb sumere expressa la idea de la trobada, d'ajuntar-se. Ara, la seva unió amb Crist és ja total i definitiva. Abans coneixia el seu Fill, que era Déu, a través de la seva Humanitat. Ara coneix la seva Humanitat a través la seva Divinitat. I per això és també totalment conscient del seu paper de Mare de tots els homes. Vivint en el desert d'aquest món, en la foscor de la fe, encara desconeixia del tot el poder i eficàcia de la seva intercessió. No coneixia, com Crist, cada ovella del seu ramat. En el cel va reconèixer Déu en cadascú dels seus fills. I ens va estimar amb un amor intens, universal i del tot individual, especial per cadascú. Sent Mare de Crist Total està engendrant en nosaltres a Crist. Quina alegria tenir en el cel una Mare així. I quantes gràcies que, pel mandat de Déu, Maria ofereix als seus fills que l'estimen i li demanen!

Sí: Maria, des del cel, intercedeix per nosaltres. De Jesús Ressuscitat s'ha dit que viu «intercedint per nosaltres». Jesús intercedeix per nosaltres davant el Pare; Maria intercedeix per nosaltres davant el Fill. La mediació de Maria és una mediació subordinada a la de Crist, únic «mediador entre Déu i els homes», no l'enfosqueix sinó al contrari, la posa a plena llum.

També ho il·lustra la primera lectura de la festa d'avui: "la lluna sota els peus de la Dona vestida del sol"; i el Càntic dels Càntics, usant l'expressió «bella com la lluna». La lluna no brilla amb llum pròpia, sinó reflectint la llum del sol. També Maria no brilla amb llum pròpia, sinó amb la llum que resplendeix de Jesucrist, que és veritable Sol de la Justícia i LLUM del món. La lluna fa llum de nit, quan el sol s'ha posat, i abans que sorgeixi de nou. Quan travessem la nit de la fe, Ella ens ajuda a caminar amb la llum que reflecteix. I ja evoca el que serem a plena llum, ressuscitats a la imatge de Crist, transfigurats en el món renovat per la seva justícia i amor.

Maria Santíssima brilla, doncs, amb la Llum reflectida de Crist Ressuscitat. És la primera persona salvada en la totalitat del seu ésser, en cos i ànima, associant-se a la glòria del Redemptor. No oblidem que tot això va succeir pel fet de ser Mare del Fill de Déu. Tots els privilegis de Maria Santíssima sorgeixen d'aquest paper central de la seva vida que humilment va acceptar. Ser mare de la naturalesa humana de l'etern Fill de Déu. Investigant sobre els orígens de la festa d'avui descobrim que el 15 d'agost a Jerusalem, ja en el segle Vè se celebrava el dia de Maria, Mare de Déu, Theotokos (festa establerta desprès del Concili d'Efes del 431 que va confirmar aquella veritat dogmàtica). Entorn el segle VIè, en part sota l'influx dels apòcrifs que narraven els últims dies de Maria a la terra, aquesta festa de Theotokos del 15 d'agost canvia el seu objecte i títol: rep el caràcter de dia de la naixença per al cel (dies natalis) amb el nom de Dormició, Trànsit o Assumpció de la Verge. L'any 600 l'emperador Maurici estén aquesta festa mariana a tot el seu imperi. Així arriba als nostres dies. És molt significativa aquella transformació. De la Maternitat divina de la Verge Maria, amb el temps, arribem a l'Assumpció de la Verge. La litúrgia, en aquest sentit, havia anticipat del tot el progrés oficial de la Mariologia. No obstant això l'Esperit Sant, a través els segles, va permetre a la raó il·luminada per la fe arribar a entendre més aquesta veritat com a revelada i afirmar-la així com a dogma de fe el segle passat.

"El qual ens duu a la veritat plena". L'Esperit Sant ens ha permès viure i entendre que entorn del paper tan especial de la (Theotokos) Mare de Déu, s'irradien una sèrie de privilegis del tot excepcionals. Tots ells sorgeixen d'aquella base, de la Maternitat Divina de Maria, que per això és «plena de gràcia». Són també aquests privilegis un record del que podríem haver estat (la immaculada concepció, la natura humana sense la corrupció del pecat) i el que per la gràcia de Déu serem en el futur. Maria Santíssima, per ser Mare i Filla del seu Fill, va ser ressuscitada a imatge i semblança de la Resurrecció de Jesucrist. El seu cos virginal, del tot sant, del qual va agafar la seva corporeïtat l'Emmanuel, Déu amb nosaltres, no mereixia ser dut a corrupció. Redimida de manera eminent, en previsió dels mèrits del seu Fill, lliure de l'herència del pecat original, la Verge Immaculada, acabat el curs de la seva vida terrenal, va ser duta en cos i ànima a la Glòria Celestial.

A Maria, doncs, se l'ha definida com «la icona escatològica de l'Església», o sigui, aquella que anticipa el que serà la condició de tots salvats.

Déu coneix i ama a l'home sencer. És l'home complet, tal i com ha existit, en la seva part espiritual, l'ànima, i en el seu cos material, que serà pres per Déu i en Ell tendra la Vida Eterna.

Amb la seva Assumpció Maria és ja imatge de la parusia final, del segle d'or de l'Església. Quan Déu vindrà a transformar aquest món, perquè sigui morada de Déu amb els homes. I la nostra salvació serà total. Si en el moment de la mort l'ànima immortal i el cos se separen en els homes, l'ànima va al judici particular i a la seva destinació eterna; en la parusia -la tornada de Jesús, Jutge de tots- la salvació afectarà també el nostre cos.

Com avui dia hi ha pocs predicadors que aclareixin aquest difícil tema, m'agradaria entrar una mica en el que l'Església creu i espera per la revelació de Déu. Donar una mirada al que Déu promet a tots: la resurrecció final, de la qual és primícia la Verge Assumpta. Amb Maria Assumpta anem, doncs, a l'altra Riba.

Però durant aquesta reflexió tinguem sempre present el que l'àngel Gabriel recordava a Maria en l'anunci de la seva maternitat virginal: "Per a Déu res és impossible". També el que responia Jesucrist als saduceus, que negaven la resurrecció corporal: "Vosaltres no coneixeu ni les Escriptures ni el poder de Déu, vosaltres esteu en l'error" (Mc 12, 24).

"En cap punt la fe cristiana troba més contradiccions que en la resurrecció de la carn", comentava ja sant Agustí. Fins a avui s'accepta molt comunament que, després de la mort, la vida de la persona humana continua d'una forma espiritual. Però com creure que aquest cos mortal, corruptible, pugui ressuscitar a la vida eterna? No obstant això Déu promet en la seva Omnipotència donar definitivament als nostres cossos la vida incorruptible, unint-los a les nostres ànimes, per la virtut de la resurrecció de Jesús.

Qui ressuscitarà? Tots. Diu Jesús: "No us n'estranyeu: ve l'hora en què tots els morts sentiran la veu del Fill de l'Home i sortiran del sepulcre: a la resurrecció de vida els qui hauran fet el bé, a la resurrecció de condemna els qui hauran fet el mal". L'Església, que sempre afirma en el seu ensenyament oficial l'existència de l'infern i la seva eternitat, resa en la seva litúrgia: "Salveu-nos, Senyor, de la condemnació eterna i compteu-nos en el nombre dels escollits" (1ª Pregària eucarística). No solament la revelació de Déu i les ensenyances de l'Església, sinó també les intervencions de la Mare de Déu en la Història, són una crida urgent a la conversió, a la responsabilitat de preparar la nostra destinació eterna. Moltes vegades i en diversos llocs la nostra Mare celestial ha demanat que els homes deixem de rebutjar a Déu, de trepitjar els seus manaments i que ens convertim, que demanen perdó pels nostres pecats contra Déu i els altres, que fem penitència per tantes ofenses al nostre Creador. És suficient recordar un exemple, la tercera aparició de la Mare de Déu als nens de Fàtima a Portugal l'any 1917, on, amb gran temor, els pastorets van veure en el seu èxtasi l'infern mostrat amb tristor per la Mare de Déu, preocupada per "els pobres pecadors que van a aquell lloc de separació de Déu i sofriment immens". I les llàgrimes vessades per la Verge Maria en diversos llocs per tots aquells que rebutgen l'Amor de Déu. Aquestes llàgrimes participen en el plor de Crist per Jerusalem, que va rebutjar al seu Salvador, al seu Déu. Pertanyen a l'ordre dels signes que criden a la conversió, però són també per a mi la prova de la corporeïtat de la nostra Mare glorificada en el cel.

Déu vol salvar-nos a tots, però no tots ho volen acceptar. Déu-Amor respecta les decisions de les seves criatures sense trencar el seu gran do de llibertat ofert a les persones fetes a imatge i semblança seva, els quals lliurement escullen viure contra Déu i les seves lleis. Ells seran també ressuscitats, però la destinació final dels seus cossos s'associarà amb el de l'esperit separat de Déu per a sempre.

Al costat oposat veiem la resurrecció de la vida, confirmada avui en la glorificació de la Mare de Déu. Ens centrarem en el que significa per a nosaltres, que volem «ser de Crist» i «fer tot que Ell, Crist ens digui», segons el consell de Maria de Canà.

Deixo a un costat la glòria de l'ànima, que segons sant Tomàs d'Aquí és glorificada essencialment amb tres dons: la visió, el goig i l'amor en Déu, oceà infinit de summa Bellesa, Saviesa, Justícia i Caritat. L'ànima gaudeix també en el cel d'altres alegries immenses, encara que secundàries i accidentals:
1. La visió i l'amor de Maria, la nostra mare.
2. La companyia i amistat dels benaurats.
3. La família natural reconstruïda per sempre (pares, fills, germans, avantpassats).
4. La contemplació i contacte amb els àngels, infinitat d'éssers espirituals que estimen i serveixen a Déu.

I tot això eternament. Serem impecables... confirmats en gràcia... Sense el menor recel de perdre aquella felicitat profundíssima que ens vindrà de Déu, l'Ésser més feliç…

Però la festa d'avui recorda, que també el cos té nostàlgia del cel... Però abans, en el moment de la seva resurrecció, en la parusia, ha de ser transformat. "Amb quin cos ressusciten els morts?", pregunta Sant Pau en la Carta als Corintis (1Cor 15) "Neci! Allò que sembres no reviu pas, si no mor. Tanmateix, allò que tens, allò que sembres, no és pas el cos, que va a brollar, sinó una simple grana. Se sembra corrupció, ressuscita incorrupció. Com el primer home del cel, Jesucrist, així seran els homes del cel".

Déu, doncs, transformarà els nostres cossos ressuscitats de dues maneres:
A) Donant-los tota la perfecció natural. La resurrecció serà obra de Déu, que gens fa imperfecte. El cos gloriós serà idèntic però transfigurat, espiritualitzat, sencer, amb tots els seus membres. A més en l'edat de la seva màxima bellesa i sense necessitats físiques. Però la vida del cos serà ja eterna, sense que pugui perdre's, com ho va fer amb el cos glorificat de la Verge Maria, que en tots els llocs de les seves aparicions es presenta com una jove de bellesa incomparable.
B) Donant-los prerrogatives totalment gratuïtes. Déu elevarà la potència natural del nostre cos per a fer-li subjecte de prerrogatives inefables. Els nostres cossos seran invulnerables, incorruptibles, incapaços ja de sofrir. Com el cos de Crist Gloriós, que encara que marcat per les nafres sofertes, ja no sofreix més... Déu concedirà al cos ressuscitat qualitats en certa manera espirituals. Per la seva total submissió a l'ànima i a l'Esperit de Déu. També els teòlegs analitzen que cadascun dels sentits externs tindrà la seva corresponent glòria: vista, oïda, gust, olfacte, tacte... submergits en delits puríssims de la vida en Déu i en el seu món tan meravellós, preparat als quals li estimen.

És un panorama enlluernant, el que ens obre la Resurrecció de Jesucrist... Panorama recolzat en les dades de la fe... no es tracta d'un somni... Panorama que ja es va realitzar en la vida de la nostra Mare, Assumpta amb el cos al cel.

Llavors el gran anunci d'aquesta festa és que el nostre cos humà està destinat a la immortalitat.
En el fons celebrem avui la festa del cos. Proclamem amb sant Pau que "El cos és per al Senyor. No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? No us pertanyen. Glorifiqueu, per tant, a Déu en el vostre cos» (1Cor 6,13.20). Glorificar a DÉU en els nostres cossos. Com es fa?
Quan el que és material, el cos visible, es fa instrument, transparència del transcendent, expressant amb el llenguatge corporal el diví. Com Maria en l'Evangeli, que després de l'experiència mística de l'Anunciació es posa a caminar vers un llarg viatge per ajudar; que expressa entranyablement, saluda i abraça la seva parenta Isabel. El cos és mogut i sotmès al seu desig de servir, de resar, a l'energia espiritual, a l'amor responsable i madur de la seva ànima. No al revés. "Camineu en Esperit, i no satisfeu els desigs de la carn. Perquè la carn cobeja contra l'esperit. Els qui són de Crist han crucificat la carn amb les seves passions i les seves cobejances." (Ga 5,16.24). Aquí retornen els termes, passats de moda, de la ascesi, la mortificació de les passions en el nostre cos. «Ascesi» com entrenament per a sotmetre el cos al domini de l'ànima, plena de l'Esperit de Déu. La mortificació com privació voluntària de l'innecessari…

Un frare carmelita deia: "Si avui les ànimes no 'se salven', no és perquè no els dediquem el màxim de disponibilitat, sinó perquè no vam mostrar cossos transformats pel Senyor, transparents de Déu" (Scapin). Com va ser el cos de Teresa de Calcuta, Marta Robin o del Pare Pius de Pietrelcina.

També en la litúrgia de l'Església el Senyor Ressuscitat ens està encaminant cap a la resurrecció dels cossos. Se'ns ofereix amb el seu Cos i amb la seva Sang. La nova corporeïtat del Ressuscitat és autèntica, real i per això se'ns ofereix en signes materials. De vegades m'agrada pensar en les participacions de la Verge en l'Eucaristia, que celebraven en la seva presència els apòstols. I en les seves trobades en la Comunió eucarística amb el seu Fill, corporalment present en l'Eucaristia. De nou Maria podia abraçar en el cor del seu Fill, el que va prendre d'ella el seu cos…

El cardenal Ratzinger en un dels seus últims llibres que va escriure abans de ser escollit papa, "L'esperit de la litúrgia", deia que al nostre cos se li demana en la litúrgia molt més que sortir a llegir, portar i dur utensilis, o coses per l'estil. Se li exigeix un total compromís en el dia a dia de la vida. Se li exigeix que es faci «capaç de ressuscitar», que s'orienti cap a la resurrecció. Passant per la creu, per la transformació de la nostra voluntat en la voluntat de Déu. La litúrgia, amb una certa disciplina del cos, amb els seus gestos comuns ens entrena per acollir al totalment ALTRE en la seva majestat, deixar-se modelar i utilitzar per Déu.
Aprofundint en el tema, el cardenal Ratzinger comenta que encara avui existeixen ambients, no poc influents, que diuen que per exemple no hi ha necessitat d'agenollar-se, que no és propi de l'home redimit, que no s'adapta a la nostra cultura etc. En l'extens capítol d'aquest llibre dedicat a aquest problema l'autor explica que agenollar-se com a gest corporal és sempre portador d'un sentit espiritual, aquesta postura expressa l'adoració, l'estupor del nostre ésser davant la proximitat i humilitat de Déu. I per això és exigida amb poques excepcions per la litúrgia de la Missa en el moment de la consagració (normes litúrgiques de l'Església roman, 3era edició de Missal).

L'ésser humà hauria de ser sempre una unitat físic-espiritual. Per això quan l'adoració es redueix només a la dimensió espiritual, sense encarnació, l'acte de l'adoració s'esvaneix perquè la pura espiritualitat no expressa l'essència de l'home. També en l'Assumpció cauen els dualismes ànima-cos. Per això, doblegar els genolls en la presència del Déu Viu és una mica irrenunciable, com diu el cardenal Ratzinger. Ens prepara a entrar en adoració còsmica, profetitzada per l'himne cristològic de la carta als Filipencs "De manera que al nom de Jesús tot el genoll es doblegui, en el cel i en la terra…" (Flp 2,6-11). La litúrgia cristiana, ensenyant a doblegar els genolls davant del Senyor crucificat i enaltit, entrena així a la resurrecció, on aquest gest no desapareixerà.
Resumint el capítol, Ratzinger diu: "Qui aprèn a creure, aprèn també a agenollar-se. Una fe o una litúrgia que no conegués l'acte d'agenollar-se estaria malalta en un punt central. Allí on el gest s'hagi perdut, cal tornar a aprendre'l, per a romandre en la nostra oració amb els apòstols i màrtirs, en comunió amb tot el cosmos i en unitat amb Jesucrist mateix." (p. 219). M'agradaria afegir també: i en comunió amb la Verge Maria, primera a adorar i servir a Déu Encarnat. Hi ha quadres que la representen de genolls, resant salms en el moment de l'Encarnació. I uns altres la mostren combregant de genolls, en el moment d'unir-se i adorar al seu Fill, present en l'Eucaristia.

«Que estigui en cadascú -deia sant Am-bròs- l'ànima de Maria per a magnificar al Senyor; que estigui en cadascú l'esperit de Maria per a exaltar a Déu».

Contemplant a Maria, que puja al cel «en cos i ànima», voldria aplicar finalment a aquest moment del seu traspàs les paraules de Joan Pau II de la canonització del gran devot i propagador de la Immaculada, Sant Maximilià Maria Kolbe. Comentant el seu heroic gest i el seu martiri en el camp de concentració d'Auschwitz el Papa va dir: "Maximilià no va morir... no va morir… va donar la seva vida pel seu germà."
La Mare de Déu, Verge Immaculada no va morir. No va morir. Ella va donar la seva vida pel seu Fill. Recolzada sobre Ell, amb ell va donar la seva vida per a tots. Per això ens brilla des del cel. I és la nostra Mare. I la icona d'això que serem en el cel. AMEN.